Ronda de feliços melancòlics

Estrella chic de les lletres franceses, Yasmina Reza (París, 1959) ha combinat els gèneres i ha sabut trobar l'èxit entre el públic i la crítica. Versionada al teatre (el fenomen d'Art mereix un estudi de sociologia), al cinema (Roman Polansky va traslladar a la gran pantalla Un déu salvatge) i amb premis de tota mena (Molière, Tony...), aquesta escriptora perspicaç també ha tingut nas per flirtejar amb el poder: el 2007 va novel·lar la campanya de Nicolas Sarkozy a L'alba, el capvespre o la nit, un polític tan literari com malauradament avui ho és Marine LePen, tot i que l'escriptora ja ha confessat que no pensa fer cap retrat de la líder de l'extrema dreta francesa.

Reza en té prou de recollir els fruits de la seva última creació, una ronda de monòlegs que aborden temes universals (la parella i la família, l'amor i l'amistat, la vida i la mort) amb un estil càustic que converteix les situacions tràgiques en moments còmics tot i que, en el fons, les pàgines de Feliços els feliços transpiren una certa melancolia.

“Felices los amados y los amantes y los que pueden prescindir del amor.” Aquesta cita de Borges serveix a l'autora francesa per orquestrar amb elegància i fugint de clixés la relació amb un mateix, amb els altres i amb l'entorn a través d'una constel·lació de parelles que es connecten en aquesta novel·la formada per divuit monòlegs, que en podien haver estat quinze o vint-i-cinc. La fórmula funciona tot i que cap al final cansa una mica. Feliços els feliços és un trencaclosques d'històries relacionades amb detalls, alguns de subtils, que utilitza la tècnica popularitzada per les Vides encreuades del cineasta Robert Altman. Parelles de classe mitjana-alta, tristoies i desavingudes; fins i tot n'hi ha una que sembla que s'entén, però que pateix en silenci que el seu fill es cregui que és Céline Dion. El nano imita la diva i parla com ella, amb accent quebequès.

Segurament la gràcia d'aquests monòlegs novel·lats és com l'autora ens mostra els motius de la infelicitat, amb el to just, una mica de crueltat, una capa de melancolia i una mirada lúcida basada en una bona capacitat d'observació –una de les virtuts de la seva obra– a través d'uns personatges humans i contradictoris que viuen insatisfaccions, adulteris i desil·lusions. És a dir, que resulten creïbles.