Un tango teatral
J. BORDES
Buenos Aires al Lliure
El drama de Claudio Tolcachir obre l'itinerari argentí en aquesta temporada del Teatre Lliure
E l teatre de Buenos Aires va començar a esclatar amb força a la cartellera barcelonina, arran del famós corralito. Van sovintejar els grans noms del teatre i cinema argentí, però també propostes de molta menor volada comercial però d'inqüestionable risc artístic. El director de Temporada Alta, Salvador Sunyer, llavors també membre de la comissió de direcció del Lliure, va permetre l'entrada de Daniel Veronese, que va consolidar l'interès per aquest teatre petit, de menjador amb la realitat aparentment més quotidiana i mundana però folrada per una tragèdia que la relacionava amb els clàssics. Aquest any, el Teatre Lliure una de les seves branques de la programació és el teatre argentí (al costat de la branca Shakespeare, la trama relacionada amb l'economia i amb Nàpols). Emilia és la primera de les tres propostes vingudes de Buenos Aires.
Emilia parteix d'un fet real. Claudio Tolcachir va tenir una mainadera que el va cuidar durant la infància. Ell se l'estimava però, en una trobada fortuïta, es va adonar que ella se l'estimava molt més i que era, en realitat, el seu bagul de records. Efectivament, és un amor estrany perquè ella cobra i viu d'aquest servei però s'intueix un amor més profund que no pas el dels pares o el del noi cap a la mainadera. Tolcachir presenta una producció espanyola després d'haver posat a prova el text amb la seva companyia argentina. Per una banda és una oportunitat de gaudir de temporades més llargues i estables d'una peça de Tolcachir, però per una altra es perd la possibilitat de veure l'espectacle amb els actors argentins per coherència de producció econòmica. Fidels al teatre de menjador d'aquest corrent de teatre de veritat, la família segueix sent el punt de referència de la trama. És el primer cop, però, que Tolcachir escriu per a un matrimoni, aparentment convencional. No es pot revelar gaire més d'una peça que és en cartell fins diumenge.
La segona producció argentina vindrà de Veronese. De fet, Tolcachir va arribar a Barcelona gràcies a la primera incursió del director i dramaturg argentí. Veronese ja ha fet un parell de produccions catalanes, amb l'acord de Focus. Ho va fer amb Qui té por de Virginia Woolf? i també amb Bona gent. Aquest director i dramaturg també ha fet notables versions de clàssics com ara Ibsen i Txèkhov. Al Lliure presenta, només del 6 al 9 de novembre, Sonata de otoño, a partir de la pel·lícula d'Ingmar Bergman. Aquesta peça, que parla d'una pianista famosa que decideix passar una temporada amb la seva filla, de qui fa anys que no es veuen i que apareixerà una relació prou tibant, insisteix en les relacions familiars. D'aquesta pel·lícula, estrenada el 1978, es van fer múltiples adaptacions teatrals; Veronese ja en va fer una fa un temps però ara la recupera amb Cristina Banegas, Natacha Cordova, María Onetto i Luis Ziembrowski.
El darrer treball d'aquesta temporada, amb alè de Buenos Aires al Lliure, porta a escena un històric de la filmografia americana: Federico Luppi. El reportaje és un espectacle de Santiago Varela, amb direcció d'Hugo Urquijo. El degà de l'escena argentina (compartint honors amb Héctor Alterio, que ja supera la vuitantena) interpreta un general de la dictadura implicat en l'incendi del teatre El Picadero el 1981. La peça, en clau de monòleg i en què també intervenen Tony Chávez i Martín Urbaneja, indaga en la impunitat del pensament autoritari, mentre la dictadura és inamovible. L'obra es representa al Teatre Lliure de Gràcia, del 16 al 18 de març.
L'epíleg de Buenos Aires és la presència de Victòria Szpúnberg, dramaturga establerta des de petita a Barcelona tot i que originària de l'Argentina. Ella fa la dramatúrgia de L'onzena plaga (del 4 al 21 de juny), un projecte de David Selvas amb la Kompanyia Lliure i que s'emmarca en una altra de les branques de la temporada del Teatre Lliure 2014/15: la dels diners.
Cant de sirena en altaveu equivocat
C laudio Tolcachir és un actor que va voler sorprendre's a si mateix escrivint una obra que fos imprevisible. Així és com va arrencar la seva carrera de dramaturg amb La omisión de la familia Coleman (2007). Només fins
diumenge es pot veure, la versió amb companyia espanyola d'Emilia, el seu tercer text dramatúrgic. L'autor segueix trobant prismes que capten l'interès de l'espectador, que el desarmen amb girs imprevisibles, sense sortir d'un àmbit tan quotidià com és el de la família. És, doncs, un cant de sirena que atrapa, i ofega. Amb moments de comicitat i altres amb un dramatisme que estripa vestidures. El problema d'aquesta producció és que falla l'altaveu. Perquè les petites coses d'aquest passatge tan insòlit s'escolten millor des del xiuxiueig, des de la pausa i el silenci. Però situades en una sala (per molt càlida que sigui) de mitjà o gran format, com és la Fabià Puigserver, convida a una interpretació cridanera.
Barcelona té en gran estima la interpretació dels actors argentins. Com a mínim, dels que vénen contractats que saben presentar com a veritats irrefutables aquests personatges tan foscos. La seva tradició teatral és profunda i experta en saber explotar les emocions. No hi ha tanta carrera en les companyies espanyoles. I situar-les en aquest espai distant les fa encara més dèbils. Les comparacions són odioses però es fan evidents. En les discussions de Tolcachir hi ha una simfonia de veus cristal·lines. El que rep l'espectador assegut en aquesta producció és un devessall de crits en brut, que demostra la voluntat dels actors de traspassar al pla d'una interpretació sincera però que ressona cridada, lamentablement.
Emilia és la mainadera d'un noi solitari que, no se sap ben bé per què, mai va tenir els pares al seu costat. Una trobada fortuïta permet la reconstrucció de la seva infància, quan ja actua com a pare de família; no es cansa d'abraçar i petonejar la dona i el fill Leo. Però aquella casa idíl·lica amagarà un engany. Emilia creurà que el nen que va cuidar fins als 17 anys ha triomfat en la vida. Però serà una il·lusió amb trampa. Ella se l'estima més que al seu fill propi i serà capaç del sacrifici més sorprenent, un final de serial si no fos que té un toc d'irreal, d'impossible de creure.
L'espai és obsessiu, amb una cambra on
els mobles estan penjats com si fossin llums barrocs i les parets són mantes amuntegades del trasllat. Hi ha acció fora d'aquest quadre. Hi ha la insistència de voler entrar una taula per la porta del protagonista: s'entossudeix en creure una realitat aparentment consistent que es revela impossible. Els pares van matar la seva paternitat.