Jo Nesbø. entrevista
, Escriptor. valèria gaillard
“El lector ha d'empatitzar amb l'assassí”
Acabat. Així sembla Harry Hole quan la Kaja Solness, d'homicidis, viatja a Hong Kong per localitzar-lo i fer-lo tornar a Oslo. El darrer cas, el Ninot de neu, li ha deixat mal gust de boca, a banda que va provocar la fugida de la Rakkel i l'Oleg, que es van veure involucrats en la investigació. Però a l'especialista en assassins en sèrie noruec se li ha girat feina: han aparegut dues dones mortes ofegades en la seva pròpia sang. A El lleopard (Proa/RBA), la vuitena entrega de la saga de l'investigador més opiòman i alcohòlic de la novel·la negra escandinava, Jo Nesbø explora temes com ara la lleialtat i la fidelitat.
Harry Hole torna a Oslo més per estar al costat del seu pare moribund, que no pas per investigar els nous cassos d'assassinat. Quina relació manté amb el seu pare?
Cap ni una, la veritat. De nen se sentia més proper a la seva mare, i quan mor, pare i fill passen el dol, però cadascú per la seva banda. El Harry descobreix que en el fons s'assemblen bastant, són dos solitaris, i certament és trist, però està bé que al final de la vida del seu pare acabin trobant allò que comparteixen.
En aquesta investigació, Hole es troba primer a Hong Kong i després ràpidament ha de marxar al Congo seguint una pista. Per què va triar aquestes localitzacions?
Hong Kong perquè havia sentit a parlar de Chungking Mansion, aquesta mansió enmig de la ciutat, i després havia vist la pel·lícula Chungking Express ambientada en aquests edificis. Vaig trobar que era un lloc molt autèntic i vaig anar a Hong Kong a fer recerca. En el cas d'Àfrica, primer volia utilitzar Zimbabue, però vaig treballar al Congo i a Ruanda per al Consell Noruec de Refugiats i vaig canviar d'idea. Vaig estar a Goma quan la guerrilla era als afores esperant conquerir la ciutat, mentre les Nacions Unides enviaven tropes per protegir-la, però la situació era dramàtica. Cinc dies després de marxar jo, també ho van fer les tropes de l'ONU. Em va semblar un lloc tan absolutament extrem que vaig adonar-me que era aquí on havia d'ambientar part de la novel·la.
I aquesta diabòlica poma de Leopold, el giny que fa servir l'assassí, d'on surt?
Els estius anava a casa la meva àvia amb el meu germà. Hi havia uns pomers fantàstics però no ens deixaven agafar les pomes. Aleshores vam pensar que les podríem menjar sense agafar-les, i així, penjats del pomer, anaven mossegant les pomes. Un dia hi havia una poma força gran i el meu germà em va reptar que la mengés. No podia tancar la boca amb l'enorme poma a dins, i em vaig imaginar què passaria si em quedés així uns quants dies i la poma anés creixent i creixent fins a fer-me explotar el cap.
No el preocupa aquesta capacitat que té per imaginar-se coses tan truculentes? És un assassí en potència, tal vegada?
Em preocupa, sí, però crec que la majoria de nosaltres tenim unes fronteres molt clares entre la fantasia i el que es pot fer. Quan era estudiant i no aconseguia dormir, feia un exercici intel·lectual i imaginava, per exemple, com podia matar la família reial sense que ningú m'enxampés. Si aleshores ho hagués explicat, més d'un s'hauria inquietat; ara que sóc escriptor de novel·la negra ho puc dir i quedar-me tan tranquil!
‘El lleopard' és una pugna entre l'assassí i l'investigador, i entre els dos no hi ha gaire diferència...
Hi estic d'acord. Amb el temps, el Harry cada vegada s'assembla més a la gent a la qual persegueix. En comparació amb els seus col·legues policies, ell s'hi sent proper. Hi ha un criminòleg noruec de renom que defensa que el crim no existeix. El que es percep com a crim depèn de l'entorn social i cultural, perquè el crim consisteix a trencar regles i aquestes depenen de la societat. En segons quines, el crim és avantatjós, com ara en una societat que ha de lluitar per sobreviure. Per tant, aquestes regles decideixen, i l'acte criminal com a tal no existeix. El Harry ha nascut en una societat en què ell no és cap criminal, però en una altra probablement ho seria.
Sigui com sigui, és un personatge amb molts clarobscurs, drogoaddicte, alcohòlic, però vostè sempre el salva com a persona.
Per una banda, sovint pensem que la vida dels drogoaddictes o els alcohòlics es limita a la droga o l'alcohol, però de fet hi ha força drogoaddictes coneguts que fan coses i el Harry és un d'aquests. Beu i es droga, però quan està sobri és una persona disciplinada que fa bé la seva feina. D'altra banda, és un home de contradiccions i paradoxes.
En la novel·la apunta que el seu avi també era alcohòlic. És genètic, doncs?
Sí, efectivament és un tema que ve de família, i quan li pregunten per què beu sempre respon: ‘Perquè tinc set'.
Un amic em va advertir que anés amb compte amb en Hole perquè les enamora totes. L'ha volgut fer especialment seductor?
(Riu) No era ni de bon tros la meva intenció, però el que passa és que quan has estat escrivint durant tants anys sobre un mateix personatge principal vas posant cada vegada més coses de tu. No és el meu alter ego, però sí que ens assemblem en algunes coses. El més curiós és que si dónes el protagonisme a un personatge, els lectors estan disposats a endinsar-se amb ell al costat fosc. En molts llibres el confronto a dilemes morals per fer vibrar la novel·la, i el lector està intrigat per saber si acabarà obrant bé o no.
En aquesta, el lector està pendent de si serà lleial a la seva unitat de policia o no.
Això és una de les seves qualitats, la fidelitat, i és una paradoxa perquè és un outsider que no creu en el sistema legal.
Recorda el també alcohòlic i seductor inspector McNolty, de la sèrie ‘The Wire', per a qui el fi justifica els mitjans, tot i que això és perillós.
Tenen coses en comú, sí, de fet els dos són personatges ben ancorats en la tradició de la novel·la negra: el solitari que ha de prendre decisions per ell mateix perquè gaudeix d'aquesta independència del marginal que li permet prendre les seves pròpies decisions; si no fos el cas, seria com les persones dels camps de concentració, que eren com robots morals, parts del sistema, sense capacitat de decisió pròpia.
El seu objectiu és que el lector reflexioni sobre tots aquests dilemes?
No sé si tinc un objectiu, però és cert que en les meves novel·les forço el lector a adoptar diferents punts de vista, el del Harry, el de la societat i fins i tot el de l'assassí. Cal entendre que res no és ni blanc ni negre. Si puc aconseguir que el lector empatitzi amb les opcions de l'assassí, del Harry i de la societat, per a mi això és un èxit.
Intenta fer comprensible el mòbil de l'assassí, explicar el seu entorn familiar i social, però, amb tot, demanar empatitzar amb ell...
Quan dic el punt de vista del criminal no estic parlant de l'assassí en sèrie, que és com el monstre, el símbol o la metàfora que reflecteix la por, el valor i les limitacions de la resta de personatges, sinó dels altres personatges de la història que també podríem definir com a criminals.
Per què creu que la novel·la negra té tant d'èxit en l'actualitat?
Per la seva capacitat d'enfrontar-se al mal, que sempre ens ha fascinat, tot i que cal definir què és exactament. Per algunes persones el mal és trencar les regles de la societat mitjançant accions il·legals, i després tenim el cas extrem de la persona que farà accions malvades, destructives, sense cap mena de motiu racional, i que seria l'assassí en sèrie. Què és el mal?, els meus llibres parlen de molts tipus de mal, perquè potser per alimentar o protegir la teva família has de matar algú i aleshores estàs davant uns crims que el lector pot entendre, empatitzar, però després tens el monstre amb qui no et pots relacionar ni implicar, el personatge sàdic, assassí, que em sembla fascinant perquè és com un no terreny, el monstre aliè respecte al qual tens curiositat perquè et demanes què té al cap.
L'escriptura, per a vostè, doncs, és una via per indagar aquest terreny?
Segurament el motiu és descriure alguna cosa que sento com a veritat. La ficció no pot donar respostes però sí plantejar preguntes interessants i gosar suggerir vincles i causes que no són proves però que tanmateix poden centrar-se en temes interessants. I després la societat és la que decideix si vol utilitzar, reflexionar, sobre les idees que es posen sobre la taula, però en molts aspectes els escriptors som els éssers més inútils de la societat perquè només som emprenyadors, fem preguntes sense donar cap mena de resposta.
Fa poc va venir un escriptor també noruec, Karl Ove Knausgard, que escriu una sèrie sobre la seva vida. S'ha plantejat mai escriure en primera persona una obra subjectiva?
La veritat és que no. He escrit relats curts, novel·les per a nanos, per al teatre, i un moment donat vaig prendre notes per escriure una mena de novel·la de creixement personal o de formació basada en gran part en la meva pròpia experiència, però el projecte està en un calaix.
Se sent atrapat en la sèrie del Hole?
En absolut. Mai no he escrit una novel·la perquè fos una obligació, això seria renunciar a la part més important per a mi de ser escriptor que és la llibertat. Si deixés que això governés la meva escriptura, tornaria a la meva vida d'abans. Estava convençut que guanyaria més diners fent de broker que d'escriptor, i tot i així ho vaig deixar.
Com està el projecte d'adaptació d'‘El ninot de neu' que produirà Scorsese?
La dirigirà Thomas Alfredson i hi estan treballant; jo em concentro en les meves novel·les i no ho segueixo gaire de prop, és el món de Hollywood; si passa, perfecte i si no, res. Hi ha altres projectes cinematogràfics, però no tinc temps per dedicar-m'hi gaire.