Pau Alabajos: deu anys, trinxera a trinxera

El 29 de setembre del 2012, el cantautor valencià Pau Alabajos (Torrent, 1982) va aconseguir omplir el Palau de la Música de València, amb un concert especial per diverses raons: era la celebració dels seus deu anys de trajectòria musical i el van acompanyar a l'escenari, a part de la seva banda habitual, tota una orquestra –la Simfònica del Coral Romput, creada per a l'ocasió–, que sumaven en total uns seixanta músics, més un grapat d'amics i “companys de batalla” que, entre cançó i cançó, van recitar textos del poeta Vicent Andrés Estellés (1924-1993) –“una influència i una inspiració per a mi des del principi”–. Els amics són Feliu Ventura, Miquel Gil, Núria Cadenes, Vicent Partal, Amàlia Garrigós, Cesk Freixas i l'associació estellesiana Rodonors Invictes. També va ser un concert històricament i emocionalment molt especial perquè suposava la recuperació per a la música en valencià del Palau de la Música, on l'últim precedent havia estat Raimon a finals dels anys vuitanta, fa almenys 25 anys. “Va ser com posar una pica en Flandes”, diu Alabajos, que ja va participar, el 22 de juliol del 2005, en l'ocupació del Palau de la Música per part dels músics i cantants en valencià, per denunciar el seu oblit institucional, una acció que va donar lloc al Col·lectiu Ovidi Montllor, del qual Alabajos és el secretari.

L'èxit del concert del 29 de setembre del 2012 al Palau va anar seguit d'altres “conquestes” contra la “negació continuada dels espais públics a la música en valencià per part de les institucions públiques”: l'any següent, Al Tall va fer el seu concert de comiat al Palau de Congressos de València i Obrint Pas va oferir el maig passat les seves últimes actuacions al Teatre Principal. “Anem perdent la por i els complexos, guanyant terreny trinxera a trinxera, meta a meta”, diu Alabajos amb un entusiasme relativitzat per una situació encara molt complicada al País Valencià per a la cultura, la llengua i la música autòctones. Un bon exemple van ser els preparatius del concert al Palau de la Música: els responsables d'aquest auditori només el van cedir per un assaig de tres hores, el mateix dia del concert. “Una cremada”, com recorda en Pau. Evidentment, hi va haver tot un treball previ en altres espais, amb molt bona voluntat i predisposició per part de tots els implicats. “Els músics de la Simfònica del Coral Romput –una altra referència a Estellés– provenien de diferents orquestres i molta gent hi va posar el seu granet de sorra. És una sensació molt bonica poder cantar en directe, amb tota una orquestra al darrere, les cançons que van néixer en la foscor de la teva habitació. Amb orquestra les cançons creixen exponencialment i se't posen els pèls de punta.”

Les cançons interpretades aquella nit i incloses en el doble disc en directe publicat ara per RGB Suports pertanyen majoritàriament als tres primers discos d'Alabajos, Futur en venda (2004), Teoria del caos (2008) i Una amable, una trista, una petita pàtria (2011). Hi ha dues excepcions: Ais!, d'Ovidi Montllor, amb la col·laboració del públic, i la popular La muixeranga, convertida en un himne final ple de simbolisme. Pau Alabajos farà presentacions de #PaualPalau, amb un quartet de corda, com la que tindrà lloc el març vinent a l'Auditori de Barcelona dins del festival Barnasants.