“Defensa el teu barret, per molt ridícul que sembli”

En té molts, d'amics imaginaris, Asier Etxeandia. I cada nit en són més, els que l'actor deixa entrar a la seva habitació del primer pis del número 55 del carrer de l'Autonomía de Bilbao quan està sol, un nen, fill únic, que canta sol per deixar d'estar sol el 1984. Etxeandia es reivindica com a artista complet en un espectacle de referències autobiogràfiques que és alhora un exercici de catarsi personal i col·lectiva. Perquè els amics imaginaris són part activa de la gran festa que és El Intérprete , programat dins Temporada Alta , dimarts a l'Auditori de Girona. Etxeandia fa un viatge emocional a través de la música –el material més sensible per encendre el pilot vermell dels records–, i és a través de les cançons de les nostres vides –la mare escolta Tina Turner i la Pantoja, el pare s'entendreix amb les balades de Tom Jones i l'avi es deleix pel Volver de Gardel– que construeix un xou en què els traumes infantils, explicitats en forma de monòlegs, s'alternen amb les interpretacions, en què l'actor basc –amb una veu rogallosa i profunda molt característica– demostra versatilitat i un fons canalla. La primera part és més íntima, amb cançons com Luz de Luna, i la soledat i les il·lusions de la infantesa s'hi exemplifiquen amb Tomorrow, del musical Annie.

El canvi, però, arriba amb el procés transformador de pintar-se els ulls –“els meus ulls maquillats hi veuen més enllà”, diu Etxeandia, en una frase que serveix d'autoteràpia–, però sobretot quan l'actor va taral·lejar, subtil, L'estaca i el públic s'hi va afegir cantant la lletra d'una cançó que ara provoca malestar en els teatres. “Teniu ganes de ballar, eh?” va reblar Etxeandia en to picaresc. I el públic es va desfermar amb himnes del xou com ¿Por qué a mí me cuesta tanto?, o quan el tequila i l'actor es van passejar per la platea. “Quan som molts sabem que podem canviar les coses”, va dir. I Lou Reed i David Bowie li van servir per al lluïment i la diversió. Els ulls pintats sempre, però també, i refermant l'esperit de recorregut musical inspirador, l'intèrpret amb majúscules va concloure amb una frase, lema de vida: “Defensa sempre el teu barret, per molt ridícul que sembli.”