L'etarra que volia pintar com Vayreda

Els grans trasbalsos socials són una font, no inesgotable, perquè el lector també es cansa, però sí abundosa de literatura. La Segona Guerra Mundial i la Guerra Civil espanyola, són dos exemples fàcils, però també hi ha conflictes que donen joc a moltes trames, com el terrorisme: el de l'IRA, l'islàmic o el d'ETA. Fa poques setmanes es va estrenar al cinemes Lasa y Zabala, sobre la guerra bruta del PSOE contra ETA. També va aparèixer el recomanable thriller La suerte de los irlandeses, en què l'autor, J.L. Rod, proposa una trama segons la qual podria haver-hi càrrecs de departaments de l'aparell de l'Estat espanyol interessats a mantenir viva la flama del terrorisme basc per interessos econòmics personals.

Xevi Sala, com Rod, també mostra l'època posterior a la treva, sembla ser que definitiva, de la banda terrorista basca a Esborraràs les teves petjades, però des d'un punt de vista més psicològic i intimista, més neutre a l'hora de valorar la lluita terrorista i, tot i que hi ha fragments d'acció, allunyant-se del best-seller, amb un estil gairebé líric.

Sala, periodista de formació, ens mostra en la seva tercera novel·la (després de Les causes perdudes i En la pell d'un mort) el deambular mental, més que no pas físic, de Patrice Dumorell, un membre d'ETA que surt al carrer després d'haver passat 25 anys a la presó. Obeint encara les ordres dels que queden al comandament de la nau terrorista ja enfonsada, es reclou en una caseta enmig del bosc d'un petit poble fictici del Ripollès, Tordina. Lluny del món global, però al centre del món concret. Del fet local a l'universal, com manen els cànons literaris.

Allà coneixerà una veïna atractiva, la Naia Costa, vídua del negre Ibrahim, mare de la nena Dina i companya de la Mariela Delgado, totes dues mestres de l'escola del poble. I en Celso, pastor de cavalls que sap de les muntanyes i les seves circumstàncies. I el cacic Jorgen Bjomson, un danès que en realitat és noruec, propietari de la pedrera del poble i amb una cort d'aduladors i sequaços, com ara el gras Telm Llovet, el vigilant Masgrau, l'Eudald...

La feble tapadora de Dumorell és fer-se passar per un pintor professional que busca nous paisatges i vol acostar-se a l'estil de l'escola paisatgística d'Olot. Tot i ser una excusa, realment té el desig en un moment donat de pintar com Vayreda, mentre busca la redempció del seu passat violent salvant nens. Un dels temes de l'obra és la innocència dels nens contraposada a la coartada per assassinar dels terroristes.

Quan arribi un nou personatge al poble obligarà Dumorell altre cop a lluitar, seguint una bifurcació que porta fins a un quadre de Picasso que, sembla ser, l'artista podria haver cedit el 1970 per al futur Museu de Gernika. Un cas real en què també hi van estar involucrats Miró, Tàpies, Brossa...

“Fugir de tu mateix sempre és un viatge inútil. Estava fart de sentir-se expulsat, fart de les fronteres, fart de creuar-les”, i enmig de la fugida, Dumorell es troba en una disputa de forces en el microcosmos del poble i haurà de decidir si hi pren part o no.

Xevi Sala construeix una narració de ritme sostingut, molt equilibrat a l'hora de descriure paisatges, sentiments i accions, amb una llengua impecable i precisa, sense buscar l'ostentació ni la garlanda sobrera. Un paisatge moral amb l'elegància, bellesa i bona tècnica d'un quadre de Joaquim Vayreda.