Quan segones parts també són bones

No és una Operetta 2, van recalcar durant la presentació d'Allegro els components de Cor de Teatre i el seu director, Paco Mir. Sí i no. Ho podria ser, perquè la nova obra que presenta la companyia de Banyoles se serveix dels mateixos ingredients amb els quals van bastir aquell èxit nacional i internacional que han arribat a aplaudir fins a 120.000 espectadors al llarg de les 320 actuacions que han realitat: cant a cappella, teatre gestual i grans dosis d'humor. La diferència és que els esquetxos que conformen Allegro estan vertebrats per un lleuger fil conductor i un argument de fons, que és el de narrar en clau musical la jornada quotidiana d'un home des que es desperta fins que es fica al llit. L'altra diferència és que en aquesta ocasió només són catorze els cantants que pugen a l'escenari. Catorze veus que s'encarreguen de versionar una vintena de peces de sonates, valsos i òperes molt coneguts que van des de la Dansa hongaresa, de Brahms, fins al Clar de lluna, de Debussy, passant per Les quatre estacions, de Vivaldi.

Canvis mínims, per això volem creure que la voluntat de deslligar-se d'Operetta és per la por de les sempre temibles comparacions. Inevitables, per altra part. Tanmateix, obvien que allò que sempre es diu del “mai segones parts foren bones” no deixa de ser un tòpic, equívoc, tot sovint. I amb Allegro es dóna el cas.

Potser sí que hi ha escenes d'Operetta que són antològiques, però d'Allegro n'hi ha que també transcendeixen, com ara l'original miolada de les gates de carrer al ritme del Duetto buffo di due gatti, de Rossini; els trepidants canvis estacionals al so de Verdi; la hilarant versió disco del duet Papageno i Papagena de Mozart, o el combat entre bandes –Verdis contra Rossinis– al més pur estil West side story. S'hi nota l'aportació de Paco Mir, amb gags molt tricicletaires –les cantants intentant esquerdar una copa amb el timbre de veu–, personatges molt seus –com la diva Gloria, que podria perfectament allotjar-se a La Gavina de la sèrie Tres estrelles– i l'increment del ritme escènic. Tot articulat perquè Cor de Teatre continuï somniant en l'èxit.