Temps era temps... i ja es feien gols

L'autor

Clovis Eimeric és el pseudònim del periodista i escriptor Lluís Almerich i Sellarès (Barcelona, 1882-1952). Va ser un escriptor d'allò més prolífic i polifacètic, la trajectòria literària del qual ens recorda en molts aspectes la de Josep M. Folch i Torres. Sobretot va ser molt popular a l'època tant per les col·laboracions a la revista En Patufet (1904-1938) com per les nombroses novel·les roses que va escriure i editar en la popular col·lecció Biblioteca Damisel·la.

Però la seva obra no es va pas limitar a aquests dos vessants: va fer de traductor, va estrenar diverses peces teatrals al Romea, va escriure poesia, assaig (principalment sobre la seva ciutat natal) i una bona colla de novel·les juvenils, com El cavaller de la Creu, una novel·la històrica d'aventures, La vida del món, una obra de ciència-ficció de forta influència de Jules Verne, i La nit de Sant Joan, obra d'un cert pessimisme i cruesa, en què el protagonista mor, cosa gens habitual en la Literatura Infantil i Juvenil (LIJ) de l'època. I naturalment, la novel·la que ens ocupa: El minyó del cop de puny.

L'il·lustrador

Les 28 il·lustracions en blanc i negre, més una a tot color per a la coberta, són obra de Ricard Opisso (Tarragona, 1880-Barcelona, 1966). Les il·lustracions del popular dibuixant, com ha assenyalat Montserrat Castillo al llibre Grans il·lustradors catalans (Barcanova / Biblioteca de Catalunya, 1997), mostren la societat de l'època: “Opisso sempre ha destacat com a documentalista. Però això no vol dir que enfarfegui d'informació les il·lustracions, ni que es vegi obligat a dotar-les de fons. Diríem que dóna la informació que cal per a una il·lustració elegant.” (p. 188). I en concret de les il·lustracions d'El minyó del cop de puny en diu: “Fa una interpretació dels fets molt fidel gràcies al dibuix precís, i amb menor càrrega del grotesc. El conjunt d'il·lustració té una bona resolució ja que es tracta d'un drama urbà. Tant hi trobem escenes amb gent pobra, ambients humils, com cases riques, escenes esportives –una especialitat d'il·lustració del dibuixant–, els carrers de la ciutat, etcètera.” (p. 195).

L'obra

Com hem apuntat, El minyó del cop de puny és una novel·la escrita pensant en un públic juvenil, que té com a protagonistes un noi de 14 anys, en Gim, i una noieta de 12, la Guida, aparentment orfes, ja que van ser separats dels seus pares veritables des de molt petits, i que es guanyen la vida recollint papers i altres rampoines, ell, i demanant caritat, ella, pels carrers de la Barcelona del primer quart del segle XX. El noi, gràcies a l'esport, podrà sortir d'aquests ambients i treure'n la seva companya de peripècies. L'obra, que té una forta influència del teatre i de la novel·la populars del segle XIX, té un to marcadament melodramàtic, sobretot als capítols finals, que corresponen al desenllaç, en què tots dos protagonistes recuperen la família veritable, després d'unes quantes situacions francament rocambolesques, i de vegades inversemblants i tot, i després de diversos enfrontaments amb l'antagonista de la novel·la, el comte de Soto-Verde. Les famílies recuperades, com és força habitual a la LIJ de l'època, resulten ser de l'alta burgesia barcelonina, a les quals els havien robat els fills per raons diverses. No caldria dir, potser, que els nois s'integren amb facilitat al nou món i que l'obra acaba amb l'anunci de casament.

Les Barcelones de l'obra

Clovis Eimeric va més enllà d'utilitzar la ciutat de Barcelona com un simple escenari o decorat on fer passar l'acció de la seva novel·la, i ens hi presenta una Barcelona força tòpica, però variada i viva, fins al punt que podem parlar de quatre o cinc Barcelones. En primer lloc la Barcelona més popular, de les classes menestrals i obreres, d'arrel clarament catalana, que correspondria al tradicional barri de Ribera: “En Gim s'aixecà, pujà fins al carrer de Sant Pere més baix, seguí pel dels Metges i ficant-se pel Pou de la Figuera, després d'uns revolts misteriosos d'aquells carrerons inversemblants, eixí altra volta al carrer d'en Llàstics” (p. 18); el carrer on viu la Guida i on un dia en Gim “preguntà a la terrissaire del davant, a la saquera de més avall, al celler de la cantonada...” (p. 15). Una Barcelona força diferent de la de l'altra banda de la Rambla on trobem amics del comte de Soto-Verde, “gran padrí de brètols de la guitarra bútxera, de taral·les de caçalla i Valdepenyes i d'esqueixades de balls gitanos i carteres mal guardades” (p. 70); uns personatges que significativament ja no parlen caló com els de les novel·les de Juli Vallmitjana, sinó un castellà d'allò més dialectal (p. 70-71). La tercera Barcelona és la del barri del Poble Nou, un barri obrer per excel·lència on trobem les fàbriques on treballen en Gim i la Guida, un cop poden deixar els seus oficis que tots dos consideren vergonyants, i on el protagonista comença a jugar a futbol entre equips amateurs formats per obrers de les mateixes empreses (p. 32). La quarta Barcelona, com no podia ser d'altra manera, és la Barcelona burgesa, la “d'Ensancha de per amunt” (p. 25), en paraules d'un dels personatges; la dels pisos i torres senyorials on viuen industrials com en Riudecòdols, el pare d'en Gim, i senyores, potser rendistes, com la Bonrepòs, la mare de la Guida, i on fa estrany que visqui un treballador com en Gim, que ha d'aclarir que viu en una porteria del carrer Girona (p. 35). Aquesta Barcelona, també és la dels funcionaris, com el jutge Diéguez de la Falconera i González Citrón (p. 83), de cognoms ben connotatius, i dels arribistes, com el comte de Soto-Verde, però no està tan diferenciada com la de la Barcelona Vella i, doncs, és més sociològica i política

Futbol i modernitat

L'afecció d'en Gim pels esports, el narrador té bona cura de deixar-nos-la ben clara des del principi: “En Gim, en les hores que la seva recollida de papers li deixava lliures, que no eren moltes [sic], corria a entaforar-se per tots els cataus on es feia esport. La boxa, l'esgrima, el fútbol [sic] gairebé no tenien secrets per a ell.” (p. 6). Una afecció que serà la clau del canvi d'en Gim i del descobriment dels orígens de la Guida i dels seus propis. Però el paper de l'esport, i més concretament del futbol, anirà molt més enllà, ja que serà el toc de modernitat de l'obra i un dels puntals de la ideologia que traspua, una ideologia clarament burgesa.

Del paper de l'esport en la societat catalana al primer terç del segle XX n'han parlat nombrosos comentaristes i tots n'han destacat l'auge que anà adquirint entre totes les classes socials i, sobretot, “la ideologització del fenomen esportiu”, per dir-ho en paraules de dos dels estudiosos del fenomen, en Xavier Pujadas i en Carles Santacana (Història il·lustrada de l'esport a Catalunya. Volum I (1870-1931), Columna / Diputació de Barcelona, 1994). D'ells també són aquestes paraules, que semblen escrites pensant en una obra com El minyó del cop de puny: “Durant la dècada dels anys vint, el món esportiu català visqué una transformació important des del punt de vista quantitatiu i pel que fa a la seva divulgació entre els ciutadans. [...] És, també, el moment en què neix la mitificació de l'sportman, no ja com l'home distingit o el gentleman dels primers anys de la centúria, sinó com el jove triomfador, mite de les masses i símbol dels temps moderns.” No hi ha dubte que Clovis Eimeric a El minyó del cop de puny reflecteix amb total realisme aquesta situació, a més de la politització de l'esport català, i especialment del futbol, com veurem tot seguit.

Per començar, l'obra reflecteix aquest veritable boom tant en l'afecció dels obrers pel futbol, que creen equips dins de les mateixes fàbriques i que competeixen entre ells (p. 32-33), com en les passions que aixequen els partits de futbol i les masses que mouen (p. 45, per exemple). Com també reflecteix aquest nou fenomen social que es comença d'anomenar as, el jove que, normalment sortit de les classes més populars, triomfa i esdevé un veritable mite, ajudat a engrandir per la premsa esportiva i pels suplements esportius dels diaris, que cada dia van adquirint més relleu (com assenyalen els esmentats Pujadas i Santacana, entre el 1914 i el 1923 apareixen 87 capçaleres de premsa esportiva, 58 a la ciutat de Barcelona, i 29 a la resta del país. En català Xut! (1922-1936) i L'Esport Català (1925-1927), van ser algunes de les més importants.). No cal dir que en Gim és el prototipus d'aquest nou heroi. En descobrir-lo, el senyor Riudecòdols diu a la seva senyora: “–Roser, per l'amor de Déu, que li donem un mal sopar a en Gim. Nosaltres no cerquem pas un arbre genealògic, sinó un bon davanter per al nostre club, del qual tu ets padrina, el Favència.” (p. 38-39). A partir d'aquí, i només per les pròpies habilitats, el noi es convertirà en un as (p. 41), que ben aviat cridarà l'atenció de la premsa especialitzada (p. 44, 45...) i que, com una mostra més del realisme de l'obra, haurà de tenir un ofici remunerat, que li ofereix el senyor Riudecòdols mateix (p. 38-39), ja que les normes de l'època no permetien la professionalització.

Altres mostres d'aquest realisme les trobem en la importància dels estrangers, sobretot britànics, en els principals equips de la ciutat: l'entrenador del Favència, per exemple, és M. Beardsley (p. 40). Però sobretot, sense cap mena de dubte, en la ideologització dels dos grans equips de la ciutat, el Favència i l'Ibèria, que amaguen en els noms, però sobretot en les ideologies que representen, els dos grans clubs barcelonins, el Barça i l'Espanyol. Recordem que Favència és un dels noms de la Barcelona romana, mentre que Ibèria és fàcilment identificable amb Espanya, per molt que abraci tota la península. La rivalitat, més que esportiva, entre els dos clubs de la capital catalana és ben coneguda de tothom i ha estat ressaltada per tots els estudiosos de l'esport català des de qualsevol àmbit, com podem trobar a la nombrosa bibliografia existent sobre els dos grans clubs i sobre el futbol català en general. Clovis Eimeric, sota aquests noms tan identificables, la fa palesa, a El minyó del cop de puny, d'una manera diàfana i gosaríem dir que amb referències bastant concretes a enfrontaments i picabaralles de l'època.

Per començar, la junta del Favència la formen burgesos catalans d'ideologia catalanista, presidits pel senyor Riudecòdols; mentre que la de l'Ibèria la presideix el comte de Soto-Verde, un arribista ennoblit de poc per qüestions polítiques i que significativament és l'antagonista de l'obra. Sempre que juga el Favència es parla de “l'esforç català” (p. 47), se'n ressalten els colors de l'equip (blanc, amb la creu vermella de Sant Jordi) o el guarniment del camp amb la senyera (p. 45). Però la mostra més clara d'aquesta identificació de l'equip amb uns ideals de país la trobem en una afirmació del senyor Ridecòdols, quan en Gim s'ofereix a passar a l'Ibèria per salvar-lo de la fallida a què l'ha conduït el comte de Soto-Verde: “–Gràcies, Gim, però avui convé més a la nostra terra el triomf del Favència, que porta el nom de la ciutat, que ajornar la solució d'una crisi econòmica passatgera...” (p. 64).

De segur que el lector de l'època ho devia interpretar així, sobretot si tenim en compte que l'obra també reflecteix, amb petits canvis, moments ben coneguts de la història dels dos clubs. Per exemple, es diu que el Favència té un gran porter i molt famós, que es diu Àvila (p. 47), que segurament els lectors de l'època devien identificar amb el reconegudíssim Ricardo Zamora (Barcelona, 1901-1978), que sempre es van disputar els dos clubs i que precisament entre el 1918 i el 1922 va jugar amb el Barça, que havia aconseguit de prendre'l a un Espanyol en hores baixes, però que el va tornar a fer seu l'any 1922, gràcies a un president de l'Espanyol, Genaro de la Riva, que es va fer famós per aquella frase que va engaltar a Gamper en una barberia: “Mientras yo viva, el Español vivirá, y si no tiene campo ¡yo le compraré uno!” Jordi Puyaltó, a la seva pàgina web pericosonline.com, ho resumeix així: “I tampoc Zamora va acceptar venir de franc: 25.000 ptes. de fitxa i 5.000 ptes. de sou mensual, més un treball a l'empresa de don Genaro. El Barcelona va impugnar la fitxa del meta amb l'argument que el tenien inscrit per a la següent temporada, i la Federació Catalana els va donar la raó. Però De la Riva no deixà escapar la presa.”

Ens preguntem si aquesta història un xic rocambolesca a l'entorn del porter Zamora, no és la que reflecteix, amb les matisacions que es vulgui, Clovis Eimeric en els intents del comte de Soto-Verde per aconseguir en Gim per a l'Ibèria. I encara gosaríem anar una mica més enllà, portats per aquestes associacions de noms que tant li agraden: ¿pot ser que bategi el porter del Favència amb el nom d'Àvila perquè el lector l'associï ràpidament amb Zamora, pel fet de ser dos noms de províncies castellanes? I, reblant una mica més el clau, pot ser que Soto-Verde sigui una traducció lliure del mot català “riba”? Deixant de banda les elucubracions, del que no dubtem és que el lector del moment devia descobrir-hi i identificar-hi un bon nombre de situacions, entitats i personatges del futbol català, i del país en general.

Una altra anècdota

No ens podem estar de destacar una altra curiositat ben significativa d'aquesta afició de Clovis Eimeric per reflectir personatges i anècdotes de la seva ciutat, sempre amagats sota noms ficticis, però identificables per al lector, sobretot el de l'època. A l'obra, segurament per un oblit de l'autor, que hi volgué incloure una llegenda urbana popular a l'època, el ric marit de la senyora Maria Lluïsa Bonrepòs, la que acabarà essent la mare de la Guida, té dos noms: Delbosc (p. 95) i Vidriola (p. 57). Aquest darrer, jugant amb el pseudònim Guardiola, és el que li permet de fer la broma que el comte de Soto-Verde “havia tingut sort de trobar una vídua riquíssima, la vídua de Vidriola, d'on pervenia que li retreguessin sovint que no s'havia casat amb la vídua de Vidriola, sinó amb la Vidriola de la vídua” (p. 57). Aquest fet és basat en personatges reals, i era molt popular a l'època ja que feia referència a noms ben coneguts de la burgesia barcelonina. En concret la història real s'aplicava a Rosario Segimon Artells, vídua d'un ric indiano d'Aleixà anomenat Josep Guardiola, que es va casar en segones núpcies amb Pere Milà i Camps, de qui es deia que s'havia casat amb “la guardiola de la viuda” i per això havia pogut encarregar a en Gaudí la Pedrera del passeig de Gràcia, també coneguda per Casa Milà.

A tall de conclusió

Una novel·la com El minyó del cop de puny ens fa adonar de la necessitat de recuperar obres literàries que podríem anomenar històriques i que per raons diverses encara avui dia molts lectors llegiríem de gust. Una col·lecció històrica de Literatura Infantil i Juvenil catalana, doncs, es fa cada vegada més necessària, perquè a l'hora de llegir una obra com la que comentem, el possible lector no es trobi només amb la possibilitat de fer-ho anant a tres o quatre biblioteques del país que la tenen al seu fons de reserva, amb la qual cosa ni tan sols se la podrà emportar per llegir-la tranquil·lament a casa i, si no li n'han passat les ganes, ho haurà de fer a la sala de lectura que li assignin.