Erri de Luca, la memòria com una pedra en un corrent

Dels meus dies a Nàpols torno amb un nou autor a la maleta. L'escriptor Erri de Luca, el més brillant de la seva generació. Enrico de Luca, fou batejat literàriament com a Erri en honor a un avi seu nord-americà, de nom Henry.

Va néixer a Nàpols el 1950 i quan tenia divuit anys es va traslladar a Roma, on va militar en un partit d'esquerra radical. Després de treballar en diversos oficis va debutar tard a la literatura, el 1992, amb Aceto, arcobaleno, quan passava dels quaranta anys, i des de llavors ha estat un cronista de la vida napolitana. “Vaig començar a escriure per tenir companyia i ara continuo escrivint igual. Escric històries del passat i mentre ho faig habito una altra vegada en el passat. Quan escric estic amb persones que per al lector son personatges però que per a mi han estat persones”, confessa.

Em compro a la Feltrinelli el llibre Montedidio i me l'empasso en una nit com una glopada d'aigua fresca. Un llibre sense gènere però que condensa molts gèneres per narrar les vivències d'un nen al Nàpols de la postguerra.

L'endemà de la lectura i amb el record encara fresc de les seves pàgines plenes de vida, recorro el barri que dóna nom a la novel·la i m'arriben com un eco les paraules d'Erri de Luca: “La memòria és com una pedra que està al mig d'un corrent i a vegades les pedres estan properes entre si; i altres vegades no, i has d'omplir els forats amb la imaginació. Jo sóc el propietari de la meva memòria, que vaig a consultar com un diccionari.”