“A part del Barça, l'únic que mou masses en aquest país és la festa”

[Somriu.] Encara que té una forma de diccionari, l'obra no participa del tot de l'esperit de les guies. A part d'anunciar les festes principals del país, i de concloure que gairebé cada dia de l'any n'hi ha una, de festa, el llibre explica les meves sensacions personals sobre aquell dia, en concret. Per tant, intento relatar el que jo conec i el que em fa l'efecte que no coneix el públic més ampli. Però no parlo mai ex cathedra: jo narro, només, el que conec. La festa, com a fenomen, és un pacte de no agressió entre els membres d'una comunitat. Les festivitats serveixen per regular l'any, per modular-lo, per saber què podem fer de bo. Certament, la festa no evita el conflicte, però, com a mínim, intenta apaivagar-lo. Que ja és molt! Per aquest motiu, un concert no és una festa. La festa ha de comptar amb el compromís d'un sector de la societat, que decideix que és festa. És, per tant, molt més un ser que no un estar. Un estat d'ànim, una expressió del compromís.

Sí, a partir d'aquella dècada, Barcelona –que és la capital no tant de Catalunya com dels catalans– recrea la seva festa major, la festa de la Mercè. I, com qualsevol festa, ha d'adoptar un model. La nova Mercè, la que s'acaba imposant, recrea el model festiu del Camp de Tarragona i el Penedès, un dels llocs del Principat on la festa s'ha conservat millor, perquè ha sabut mantenir i actualitzar un model vàlid i atractiu per a totes les edats, especialment per al jovent. Als anys vuitanta, doncs, Barcelona es fa seu aquell model: d'una banda, perquè era ben viu. I, de l'altra, perquè els responsables de l'Ajuntament van encarregar el disseny de la nova festa a diverses persones que provenien d'aquella àrea.

Com és ara jo, entre altres.

Sí, el correfoc, del nom del qual sóc autor, neix llavors. Es va encarregar a Comediants una trobada de dracs de Catalunya. Eren els mateixos comediants els qui feien de diables, o dimonis. Es van buscar dracs històrics arreu del país (els de Vilafranca, Vilanova, Sitges, Ribes, Olot, Solsona, la Bisbal, Berga –amb les guites de la Patum–). Finalment, per a aquella trobada de dracs, a la qual no van pas assistir-hi tots els que hi havia, es van contractar dues colles de diables: la de l'Arboç i la de Vilanova. Corria l'any 1982. Se seguia un circuit, carrer Ferran avall. Quan els diables van arribar a la Rambla, hi havia una colla de peluts, que en dèiem llavors, que eren asseguts a terra i que no es van aixecar quan el foc va passar a frec seu. La Guàrdia Urbana va mirar d'apartar-los, sense gaire èxit. Al final, aquests hippies es van posar a jugar amb els diables de l'Arboç, i s'ho van passar la mar de bé, i, cosa interessant, també ho van fer passar bé als que els envoltaven. De l'observació d'aquest fenomen fortuït, en va néixer l'espectacle de foc que des de fa molts anys coneixem com a correfoc. Els vuitanta, justament, eren uns anys en què de l'observació naixien coses d'aquest tipus.

La Patum se celebra per Corpus, com és prou conegut. La Contrareforma havia anat prohibint els elements profans del Corpus, per raons difícils d'explicar. A Berga van conservar aquests dies de Corpus a la plaça, van mantenir l'acte religiós, i va anar prenent cos com un fet particular. Avui dia la festa ha perdut l'embolcall religiós. I l'any 2005 la Unesco va declarar-la Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat, poca broma!

M'he dedicat a considerar àrees festives. Per sort, el nostre és un país ric en tradicions (i també en innovacions). Hi ha el Camp de Tarragona i el Penedès, que tenen un model de festa basat en els castells i en el seguici popular. Les Terres de l'Ebre, on els tòtems són les bandes de música i els bous. A l'àrea pirinenca o prepirinenca (hi podríem incloure ciutats com Olot, Berga, Solsona, Cardona i fins i tot Vic), també existeixen els bous, i hi triomfen els gegants, els nans i els cavallets. El model festiu d'aquesta àrea té una certa semblança amb els sanfermines. A Pamplona, també surten els gegants, els nans i els cavallets, i els participants acaben engatant-se. A la Catalunya Vella, hi ha sardanes, ball ritual de plaça... I tota l'àrea del Vallès i el Baix Llobregat ha adoptat el model del Camp de Tarragona i el Penedès, per via de la Mercè. A Mataró, les Santes es van refer a partir del model de Sant Fèlix, de Vilafranca. Hi ha alguns altres casos particulars, és clar. La ciutat de Cervera, posem per cas, ha adoptat el model del Camp de Tarragona i el Penedès. Lleida, també. Granollers, en canvi, s'ha inventat una festa prou curiosa, els blaus i els blancs, que neix de dos fenòmens complementaris: el de la competició i el de l'ostentació. Pel que en sé, els creadors d'aquesta festa van trobar un periòdic –jo sempre he pensat que això del periòdic era una argúcia; que és fals, vaja– en què es parlava de la rivalitat entre dos bàndols de rajolers. Prenent la rivalitat com a model (i defensant aquell periòdic com a document d'autoritat), han creat una festa prou suggestiva. Hi ha, encara, l'àrea dels focs de Sant Joan: Andorra i les dues Nogueres. Bé, sigui com sigui, el que és molt clar és que tenim un país de festes, i un repertori festiu molt ric i atractiu.

Sí, el barri de Dalt. [Bienve Moya, per si algú no ho sap, és de Vilanova.]

Del Garraf en avall, la festa valencianeja. De fet, el folklore d'aquesta àrea festiva tan potent que he descrit en el llibre, la del Camp de Tarragona i el Penedès, valencianeja de mig a mig...

Sí, i per altres motius. A Catalunya, a final del segle XIX, la sardana va ser un gran invent, un invent que va esdevenir hegemònic. El seguici, però, és un espectacle ambulant, fungible (cada any es fa i es desfà), musicalment molt ric (per bé que, si sóc sincer, caldria ajusticiar uns quants aprenents de graller...). L'entorn d'aquesta zona sens dubte afavoreix el seguici.

No, em sap greu, però, en l'actualitat, és el de la ciutat de Tarragona.

... [Aixecament commiseratiu de celles.]

Jo sóc cent per cent carnavaler. El carnaval és la festa de les classes populars, i n'és la base la Nit de Mascarots, en què t'arribes a disfressar fins a quatre vegades. Durant el carnaval, xales molt. En la comparsa, saltes, balles... Jo convido tothom que vingui a Vilanova a comprovar-ho.

Bé, és que aquests són temes molt seriosos, que sempre m'han interessat. Però, ara com ara, no trobo una societat a la qual interessin prou. La festa és un fenomen d'una importància capital. A banda del Barça, en aquest país el que mou masses és la festa: per tant, caldria que hi destinéssim esforços considerables, que la defenséssim amb molt de convenciment i braó. Ningú no dubta, per exemple, que la festa de Sant Joan és catalanitat. O que la festa major de qualsevol poble o ciutat també ho és. Creguem-nos-ho de debò, doncs. I més en el moment històric que estem vivint.