CRÍTICA
Àngel Quintana
Exorcismes per Barcelona
Darrere de l'exòtic títol d'Asmodexia hi ha l'opera prima de Marc Carreté, un admirador del cinema fantàstic que el 2012 amb el seu curtmetratge Castidermia havia tingut una certa notorietat entre els admiradors del gènere. Aquest cop ha rodat la pel·lícula amb un pressupost discret de 500.000 euros i ha comptat amb la col·laboració en el guió del subdirector del festival de Sitges, Miquel Hostench. Tots dos han construït un relat sobre exorcismes i sectes a la Barcelona actual que vol endinsar-nos en un món tenebrós en què qualsevol semblança amb la realitat social o qualsevol intent de metàfora davant del present no és més que una fortuïta coincidència. La trama té com a epicentre els viatges d'un avi i la seva néta mentre intenten curar les víctimes de les possessions diabòliques que tenen lloc per la perifèria de Barcelona. El relat es creua amb la investigació d'una policia que té la seva germana tancada al psiquiàtric i que creu que hi ha una estranya conspiració malèvola. Plantejada com una sèrie B, amb aires de discret telefilm, la pel·lícula ofereix tot allò que vol donar. Una obra de gènere poc pretensiosa que pensa entrar en el mercat del cable televisiu, que compta amb la presència d'un bon actor com Lluís Marco i que té un guió excessivament confús al qual no fa justícia un muntatge que vol ser molt el·líptic però que no acaba d'encaixar amb elegància les seves peces. El més interessant d'aquesta curiosa proposta es troba en el joc de textures que ofereix, en la forma com inclou imatges en baixa definició que actuen com a flashbacks que ens porten cap als fets del passat que intervenen dins d'un relat que pot recordar les primeres pel·lícules de Jaume Balagueró –penso en Els sense nom– i que lluita per trobar la dignitat malgrat els nombrosos problemes de producció que l'envolten.