CRÍTICA
À.Q
La vida és com una marató
Una pel·lícula com Vivir sin parar, del fins ara realitzador televisiu Killian Riedhof, pot considerar-se una pel·lícula positiva, d'aquelles que en determinats cercles són batejades com a pel·lícula en valor. En aquest cas té tots els ingredients per ser una obra emotiva amb un cert substrat social. El protagonista de la història és Paul Averhoff, un home que als anys cinquanta era conegut al seu país com a campió de maratons i com una glòria de l'atletisme alemany. En l'actualitat l'home té més de setanta anys, viu amb la seva filla i es veu obligat a anar a viure a una residència. L'home intenta resistir-se a la seva condició i per tal de demostrar al món que continua viu i que malgrat l'edat pot continuar el seu desig de superació, començarà a entrenar-se per participar a la marató de Berlín.
La pel·lícula té com a centre principal d'interès la reflexió al voltant de la qüestió de la lluita per la superació. La vellesa no pot ser vista com una etapa de resignació sinó com una etapa on encara es poden dur a terme compromisos vitals. Al voltant d'aquesta història central, Riedhof aprofita per parlar de la sanitat alemanya i de la dependència de les persones grans.
Més enllà dels anunciats valors que l'obra desplega, Vivir sin parar no és gran cosa. La realització és planera i televisiva. L'emotivitat d'algunes escenes principals resulta forçada i el missatge es fa clarament explícit en un moment en què el protagonista llança un monòleg davant la càmera on diu que la vida és com una marató en la qual anem des dels primers passos fins als esforços finals, que tots durem a terme en la vellesa quan pensem que ja no podem més. La marató continua fins l'esgotament vital.