“Tots els cineastes tenim una obsessió pels ulls”
L'any 2011 Mike Cahill va sorprendre al Festival de Sitges amb Otra Tierra, que va guanyar el premi a la millor actriu. Fa unes setmanes, en l'edició d'aquest any, Cahill es va endur el premi a la millor pel·lícula amb Orígenes, una pel·lícula amb un pressupost una mica més elevat però que manté la intenció d'utilitzar el gènere de la ciència-ficció per parlar de qüestions metafísiques a propòsit de la naturalesa de l'ésser humà. En aquest cas, el protagonista és un biòleg especialista en l'evolució de l'ull humà que coneix una noia amb l'iris multicolor.
Triar un sentit com la mirada té molt de metàfora del cinema; la mirada del protagonista apel·la a la mirada de l'espectador, que per definició és ‘voyeur', com un cineasta.
Els cineastes sempre hem estat obsessionats pels ulls, des que es va inventar la primera càmera. Les lents d'una càmera estan dissenyades a partir de l'ull humà.
Les seves pel·lícules parlen de ciència, però són molt emocionals.
El primer cop que vaig veure 2001: una odissea de l'espai vaig sentir que el cinema podia emocionar de manera que cap altra disciplina artística pot fer, articular sentiments on el llenguatge no arriba. Després vaig veure Rouge, de Krzysztof Kieslowski, i em va semblar indescriptible, i el mateix em va passar amb La doble vida de Veronica o amb Sexe, mentides i cintes de vídeo. Des que era petit jugava amb càmeres, així que el llenguatge cinematogràfic em resultava familiar, però vaig descobrir la seva poesia quan tenia vint anys. A la universitat vaig començar a veure pel·lícules independents, o estrangeres, diferents dels blockbusters de Hollywood, i em vaig adonar que m'arribaven de manera natural.
Darrerament hi ha una tendència a utilitzar la ciència-ficció no tant per explicar històries èpiques sinó intimistes i sentimentals: ‘Moon', ‘Her', ‘Coherence'...
Una de les històries de ciència-ficció més antigues que vaig llegir era de Voltaire; cap al 1752 va escriure Micromegas, sobre un gegant que arriba d'un altre planeta i les formigues que estudia resulten ser humans. Va fer servir la fantasia per parlar de l'ésser humà. Aquestes pel·lícules que esmenta parteixen de plantejaments èpics i les desenvolupen de manera intimista; jo mateix, a Otra Tierra parlava no de persones amb un doble sinó d'una Terra sencera duplicada. La ciència-ficció ens permet ser universals i tractar temes profunds d'una manera neta; es diu que Orígenes parla de la reencarnació, però ni un sol cop s'esmenta la paraula.
De fet, el film gira a l'entorn de la dialèctica entre la ciència i l'espiritualitat. La seva balança personal cap on es decanta?
Just al mig; uns dies penso com el protagonista masculí, de manera més racional, d'altres com ella, que té fe. Sóc una persona molt escèptica, sempre necessito proves.
