“Conèixer amb qui ha copulat un artista no et fa entendre més la seva vida”

“Proust torturava rates i va donar els mobles de la família a prostíbuls; Dickens tancava la seva dona perquè no s'acostés als seus fills; Lillian Hellman va mentir. Mentre Sartre vivia amb la seva mare, Simone de Beauvoir li buscava amants; va envejar Camus abans de trepitjar-lo. John Cheever romancejava pels lavabos, amb els narius ben dilatats, abans de tornar a casa amb la dona. P.G. Wodehouse va fer transmissions per als nazis; Mailer va apunyalar la seva segona dona. Dues de les amants de Ted Hughes es van suïcidar.” I el narrador de L'última paraula, de Hanif Kureishi, podria continuar amb més exemples perquè, al capdavall, “la literatura és un camp d'extermini”, sentencia. Això és el que va descobrint el jove Harry Johnson, un periodista ambiciós amb vocació literària que es troba amb l'encàrrec de redactar la biografia explosiva d'un dels grans tòtems de la literatura britànica, l'escriptor d'origen indi Mamoon Azam.

Tot plegat és una estratègia per rellançar la carrera literària d'un autor en hores baixes i una dona amb gustos cars, una italiana més jove i amb caràcter, la Liana, que és qui ha ideat el pla. En Harry s'instal·la a casa de la parella per elaborar la biografia, que el durà a endinsar-se també en la vida de les dues exesposes del literat, la Peggy, que va morir amargada i malalta, i la Marion, a qui va sotmetre a pràctiques sexuals humiliants.

L'autor del guió de La meva preciosa bugaderia, l'exitós film de Stephen Frears, afrontava dimecres amb el sentit de l'humor que el caracteritza, però també amb un toc d'indolència, la roda de premsa de presentació de la novel·la. Vestit amb una senzilla camisa blava de quadres blaus, a les mans lluïa un parell d'anells ben vistosos: un gros conill platejat, regal d'un amic francès, Jean Baptiste Thierré, fundador del Cirque Imaginaire, i un no més discret gat daurat. “El primer és per fer vudú i especialment als crítics literaris (es frega i pot passar qualsevol cosa...), i el gat és per fer bon vudú, és la part bona.”

Els crítics britànics ja poden tremolar, perquè el seu llibre ha generat un cert escàndol a Anglaterra, on de seguida s'ha identificat el personatge de Mamoon al Nobel de literatura del 2001 VS Naipaul, la qual cosa Kureishi s'ha afanyat a desmentir. “Naipaul és un escriptor que admiro, tot i que no el conec personalment, però sí en canvi la seva dona; un dels meus oncles era un gran fan seu i trobo que als anys vuitanta va publicar un dels millors llibres sobre l'islam polititzat i que més influència va tenir, Entre los creyentes.” Algunes de les coincidències? Doncs a banda del posicionament polític controvertit i polèmic, hi ha altres aspectes, com ara la mort, per suïcidi, de la primera dona. Justament Duomo va publicar en castellà la biografia autoritzada de Naipaul realitzada per Patrick French, El mundo es así, que també va ser celebrada per la crítica per la seva manera de desmuntar i despullar el personatge, tot i ser un treball autoritzat.

Kureishi apunta que, en realitat, s'ha inspirat en la família musulmana del seu pare (és fill de pare pakistanès i mare anglesa), que tenia deu germans. “De petit vaig passar molta estona amb ells perquè venien sovint a Londres, i tinc una experiència de primera mà substanciosa.” Resulta que el seu avi era un coronel faldiller, gran bevedor i jugador. “En realitat no tenia intenció de fer cap retrat d'un escriptor en particular, sinó que volia algú que fos monstruós perquè és molt més divertit i podia deixar volar la imaginació.”

Pel que fa a la novel·la, L'última paraula (editada per Anagrama en català i castellà), al principi tenia pensat fer una història curta, però se li va escapar de les mans. “M'interessava enfrontar dos homes, un de jove i un de gran, per veure com és la vida d'un escriptor jove als seus inicis i com pot acabar”, explica Hanif Kureishi. “La novel·la em donava peu a parlar del meu treball d'escriptor, de l'aspecte de negoci que té i sobre com l'escriptura bascula entre l'art i el negoci.”

Desmitificar el món de la literatura, però també el dels escriptors, perquè el jove Harry que admira Mamoon –com el mateix Kureishi idealitzava abans els escriptors, admet–, s'adona que és un home de carn i óssos quan s'instal·la a casa seva per fer-ne la biografia. “Cada vegada el públic demana més biografies per conèixer més i més a fons els artistes, però en realitat quan saps més, saps menys”, adverteix l'escriptor.

Alineant-se al costat d'un Proust, que va oposar-se al crític francès Sainte-Beuve per les mateixes qüestions, Kureishi reivindica que el més important dels artistes és el seu treball, no la seva vida privada. “Hi ha un quelcom de malaltís a voler saber més i més coses d'algú; com si saber amb qui ha copulat un artista et fes saber més sobre la seva vida; personalment m'agraden molt els Beatles, però crec que per molt que coneguis la vida de John Lennon aquesta història no aconseguirà mai explicar la màgia d'una cançó.”

La relació entre els dos protagonistes s'ha de veure com un “combat”: “Tots dos són molt ambiciosos i es prenen seriosament la literatura, tot i que Harry és menys literari i més periodístic que Mamoon. Tots dos parlen de sexe, dones, amor, política, i intenten humiliar-se i provocar-se.” En aquest estira i arronsa hi ha un pacte que marca un abans i un després: “Harry i Mamoon tenen un pacte: et cedeixo la dona, continuo escrivint la teva història.”

En aquest enfrontament, d'altra banda, Kureishi reconeix també una lluita entre els ideals de joventut i la mirada de tornada de l'artista consagrat. “El jove busca un guia perquè té molts problemes personals i un comportament fora de to, i l'escriptor se n'adona i l'ajuda.”

Ara bé, en cap cas no es pot dir que un autor, per molt veterà que sigui, hagi arribat al seu cim creatiu. En el cas de Kureishi, que pot enarborar els èxits literaris d'El buda del suburbi, L'àlbum negre, Intimitat o Una cosa per explicar-nos, assegura que encara li falten moltes coses per fer, i que cada nou projecte suposa una “lluita interior”. L'escriptura, al contrari d'emborratxar-se, és una de “difícil”. “En la resistència entre tu i el que vols fer neix la creativitat. El que vols dir, ja sigui com a escriptor, com a compositor o pintor, sempre queda més enllà, sempre se t'escapa, és una bogeria, una obsessió”.