Ken Loach torna a Irlanda

L'incansable Ken Loach, amb el seu guionista còmplice Paul Laverty, ha tornat a Irlanda per ficcionar la història real de James Gralton, que, com tants irlandesos, va emigrar als EUA a primers del segle XX. Va tornar passats els anys, quan s'havia aconseguit la independència d'una part d'Irlanda i s'havia acabat la guerra civil a causa del dissentiment sobre el tractat angloirlandès pel qual el nord del país continuava sota la dominació anglesa. A Jimmys' Hall, però, el personatge va haver d'abandonar el seu poble, al comtat rural de Leitrim, a causa de la persecució de les forces reaccionaries (capellans i cacics) irlandesos: no suportaven que, amb el seu esperit socialista, hagués creat un local de lliure ensenyança on s'hi aprenia a llegir, però també a ballar. Hi va tornar uns anys després per fer una vida tranquil·la, potser amb l'esperança de recuperar un amor perdut, però el seu esperit rebel i comunitari va fer que revifés el seu local de lectures, balls i cants. També torna a ensopegar amb els mateixos que, per mantenir la seva influència o els seus privilegis, continuen oposant-se a la difusió del coneixement, a la lluita per la justícia social, a una cultura popular alliberadora en una celebració de la vida que crea un sentit de la col·lectivitat a través de les cançons i els balls.

Si amb El vent agita la civada, amb la qual va guanyar la Palma d'Or a Canes l'any 2006, Loach exalta la lluita contra l'opressió anglesa durant els últims anys vint, en aquesta seva nova pel·lícula irlandesa vol fer present la repressió d'una part de la pròpia societat. I, com és habitual en Loach i el seu amic Laverty, presenta un antagonisme radical prenent un partit claríssim. Tal posicionament pot crear una empatia, però, malgrat que pugui compartir-se la presa de partit de Loach, també comporta un maniqueisme i una tendència a simplificar els personatges positius (sense contradiccions) i a caricaturitzar els negatius. Alternant-se en el muntatge la joia de viure al local de Jimmy amb la pesantor tremebunda del sermó del predicador, que condemna els balladors a l'infern dels pecadors, hi ha poc marge per al dubte: és fàcil apostar per l'alegria del ball. Però tot es fa massa evident, sense matisos, sense complexitat, posem-hi que una mica doctrinàriament. És alguna cosa adherida des de fa temps al cinema de Ken Loach. Potser és per això mateix que és possible celebrar que hi hagi alguna cosa que s'escapi al discurs en alguna escena malenconiosa a la claror de la lluna. Potser és el desig d'un punt de fuga.