Un malson desafinat

Com pot ser tal desordre? Una producció a la Sala Gran vol, habitualment, un desplegament espectacular. I l'espai escènic de Sebastià Brosa és prou suggeridor. Hi ha un notable repartiment que es reparteix entre actors consagrats i altres joves veus que no desentonen gens en la seva comesa. Destaca Puck: Pau Viñals li dóna un toc desinhibit que li va molt bé a la comèdia. Però, tot i la solvència de Joan Sallent en la traducció, el muntatge arriba desenfocat, sense una intenció que domini. Potser és que volien dir tantes coses que han oblidat la forma d'argumentar. És una comèdia? És un drama fosc? Quina necessitat hi ha de fer avorrir actors i espectadors amb dues hores llargues de teatre insuls (només trencades per breus quadres còmics gràcies a Troca, interpretat per Xicu Masó). Per què els artesans apareixen de Blancaneu i una colla de nans i després vesteixen de frac? És un somni, un malson?

Si es volia tirar per la vessant dramàtica, pel mal tràngol que passen els joves enamorats, llavors més valdria treure-li el sucre. O com a mínim, vestir l'epíleg final de Puck –seria un sacrilegi eliminar-lo, d'acord– amb algun aire que remarqui el que pretén ser la nova mirada al clàssic. Deixar-ho a mitges és deixar la intenció desemparada.

Una cocció és bona quan conjuguen bé tots els seus elements, per molts humils que siguin. És la mà del cuiner, del director el que fa concloent una experiència artística. En aquest cas, tots els actors i els complements són bons però no casen bé. Apareixen desdibuixats. Si el públic no entén el to en què es presenta, la comunió és impossible. Joan Ollé va vestir un genial i depurat Doña Rosita la soltera. (TNC, 2013). Ho va fer amb molts menys elements a la Sala Gran. Ningú en va trobar en falta. Ara, tanta coloraina desordenada fa impossible enfocar una sola idea. Malaguanyat!