L'obra de les obres

Ales galeries d'art els passa com als diaris de paper. Tothom diu que ja són espais obsolets per a l'exhibició, comercialització i visibilitat de les obres dels artistes (en el cas dels diaris, notícies), però encara no s'ha consolidat cap alternativa que tingui viabilitat. Les cases particulars han estat en els darrers anys reductes ocasionals per exhibir obra, però habitualment amb la idea de trobar una rèplica de les parets de la galeria en els envans de la llar. Cristina Calderón ha descobert una casa per exposar, però no ho ha fet sols amb el trasllat de la seva obra a un pis, sinó documentant el seu procés de reforma, creant una peça perquè formi part de la llar un cop finalitzi la mostra i habilitant un espai expositiu inspirat en les obres. És a dir, ha creat una obra de les obres en una tasca d'intercanvi i mecenatge.

Per contemplar l'exposició La otra casa entrem en un pis de Gràcia (Sant Lluís, 63, 1r, Barcelona). Ens rep l'Oriol, de 14 anys, fill de Xavier Fina i Rosa Rubio, la parella que ha encarregat el projecte. Acaba d'arribar de l'escola i es dirigeix a la cuina per berenar. Un espai obert, que comunica a una sala sense envans. El xicot, molt eixerit, fa la seva presentació: “Vull ser cuiner”, però pel que sembla no vol començar per desconstruccions. La seva especialitat són els fideus a la cassola.

L'escena té alguna cosa de performance. L'ambient acompanya. I també una gran fotografia de l'espai tal com es trobava quan els actuals propietaris el van comprar. És l'obra que restarà com a testimoni pretèrit de l'habitatge. Al costat, Calderón ha col·locat unes fotografies d'infants que formen part de la sèrie Cuentos para Celia. Els seus marcs barrocs contrasten amb l'agosarament de l'espai que a manca de disposar d'una terrassa té un tancat que evoca un jardí. La singularitat de l'habitacle demana –com així comprovem– una utilització de l'espai més enllà de les clàssiques convencions familiars.

A la mateixa sala constatem com el de Calderón ha estat un work in progress. La mateixa bastida que van utilitzar els paletes va ser utilitzada per fer la foto de la família i els amics quan es van enllestir les obres. Calderón també ho va documentar i a la mostra es pot contemplar una imatge en què apareix la iaia Pepita, ara ja traspassada, i que dóna al treball de Calderón un caràcter d'obra viscuda i biogràfica.

Però l'exposició fa un gir cap un terreny més interpretatiu en què la documentació del procés serveix per extraure altres lectures. Ara ens trobem amb fotografies i instal·lacions que se situen en una part de la casa en què el procés de rehabilitació s'ha interromput. Calderón crea construccions evocadores d'hàbits dels habitants de la casa, com el d'amuntegar els diaris per ser rellegits. Però el protagonisme no és només per als nous propietaris, sinó dels operaris que van fer la reforma i que tenen també el seu punt de creadors. Calderón reprodueix a mida reduïda una escala que van fer els paletes amb fustes de rebuig.

Qui vulgui apropar-se a aquest espai entre domèstic i artístic ho pot fer fins a l'11 de desembre, cada divendres, dissabte i diu menge, de 17 a 20 hores.

Bona manera de confirmar que l'art és la casa de tots plegats.