Roger van der Weyden

Sopant a Madrid amb uns amics va sorgir la recurrent qüestió: “Si poguessis, quin quadre del Museu del Prado t'enduries?” Vaig dubtar uns segons i de seguida em va venir a la memòria el quadre davant del qual em quedo més estona anestesiat: el Davallament de Roger van der Weyden. Poques vegades com aquesta la pintura ha aconseguit la tridimensionalitat de l'escultura. La composició es perfecta, equilibrada, simètrica. I el mestre de Tournai la resol amb una tècnica primorosa, de miniaturista. Mai no em canso de mirar els fragments d'aquesta gran narració emotiva: les llàgrimes transparents com cristalls caient pel rostre de Maria de Clopas, les ferides sanguinolentes del cos mort de Crist, la posició de la Magdalena, el crani que sembla de broma. Es apassionant la historia d'aquesta obra mestra. La va adquirir Felip II i quan el vaixell arribava a port va naufragar i la caixa va surar i afortunadament no va patir més que petits desperfectes. Durant la guerra la van custodiar a València i després a Ginebra. Tornaria al Prado acabat el conflicte. Ara la reclamen des de Patrimoni Nacional amb altres peces cabdals del museu, que el seu director es nega a retornar. Dos trets caracteritzen l'obra mestra: sempre que la veus hi trobes coses noves i sempre et parlen des d'un mateix temps, l'eternitat.