L'invisible visible

Juan Bufill Soler (Barcelona, 1955) ha desenvolupat una de les obres artístiques més interessants des dels anys de la Transició. Va ser el guionista i creador del programa Arsenal de TV3 –que lluny queda associar la Nostra a qualsevol tipus de risc–, ha comissariat infinitat d'exposicions, ha estat guionista d'historietes, crític d'art en les millors capçaleres, traductor de la poesia d'Andreu Vidal i incansable activista en les fràgils fronteres entre el cinema i la fotografia amb l'art. Mentre em llegeixo el seu llibre Antinaufragios (ed. Vaso Roto), m'arriba la convocatòria del festival Flux al Centre d'Art Santa Mònica. Sense cap tipus de manipulació, Bufill capta imatges reals, com totes les de les seves fotos, pel·lícules o vídeos, en una fracció de segon en els corrents d'aigua d'un riu del Pirineu de Lleida. El resultat és espectacular perquè les imatges esdevenen psicodèliques en la seva mateixa realitat i no s'allunyen gaire de les experimentades a través de l'àcid lisèrgic, LSD. El debat es podria basar en la relació entre art i natura, però el filtre –o el no filtre– de l'art pot convertir en creació allò que simplement fluïa, en aquest cas les aigües de la muntanya, o en altres la llum sobre el mar, que tantes sensacions ens ha donat als banyistes, totes de ben plaents i sovint obviades en la nostra vida quotidiana. M'explica Bufill que a conseqüència del caràcter hipnòtic i mut dels deu vídeos o pel·lícules (redefinits com a “quadres mòbils”), aconsella haver pres abans de la visualització substàncies estimulants com el te, però no crec que en calguin perquè tot plegat té el poder de la percepció, en el límit de la creença i de la fe, sigui creient o no. En aquest sentit, la religió seria la de la bellesa de la natura captada, no transformada. Si tenen curiositat o algun dubte sobre el que els dic, la projecció serà aquest dissabte, de 19 h a 21 h, acompanyada d'una presentació i un col·loqui amb l'autor. Experiència diferent i estimulant.