la crònica
Ferides que perduren
Com sol passar en les nits d'estrena, i com s'ha anat repetint amb altres pel·lícules programades pel festival Temporada Alta, el Cinema Truffaut de Girona va registrar dimarts a la nit un ple absolut per veure el nou treball de Pere Vilà. El cineasta gironí es trobava més que mai com a casa. No debades en aquest cinema hi ha projectat molts dels seus curts i estrenat tots els seus films, i fins i tot hi va rodar la seva anterior pel·lícula, La lapidation de saint Étienne (La lapidació de sant Esteve). En aquesta ocasió hi ha presentat La fossa, un projecte molt personal, finançat a través de micromecenatge, amb el qual recupera –en part– un vell projecte fallit quinze anys enrere i que també versava sobre la Guerra Civil espanyola i les ferides no tancades que encara perduren.
El mateix Pere Vilà defineix La fossa com “una pel·lícula sobre la pèrdua”. Tracta d'una generació que va perdre la guerra, que mai va poder tornar a començar i que, quan ho va intentar, es va adonar que era massa tard i que era molt difícil fer-ho. Està estructurada com un tríptic: en la primera part, emmarcada en un geriàtric, els personatges deambulen sense un rumb aparent, en un espai sense temps on l'únic horitzó que s'albira és la mort; en la part central, els protagonistes s'adonen que el temps ha esborrat tot allò que els unia i no saben com arreglar-ho, i finalment, ens desplacem a un espai de memòria, on ni el temps ha pogut esborrar de la geografia les ferides d'una guerra que encara ens és propera. Aquí, en unes muntanyes properes a l'Ebre, hi ha la fossa, un lloc on encara es troben restes de bombes, ossos i esquelets escampats com si res, reclamant des del seu silenci un lloc en la memòria col·lectiva.
Precisament de silencis tracta aquesta obra, radical en la seva posada en escena i que demostra fins a quin estat de maduresa creativa ha arribat aquest autor, tan segur de si mateix. Només així es pot portar a terme una pel·lícula tan lliure i agosarada formalment. Lluís Homar, que, com la resta d'actors presents (Josep M. Domènech i Josefina Espinosa), es va quedar per gaudir per primera vegada l'obra, va qualificar Vilà de “cineasta valent” i va confessar que se sentia “encongit” i positivament aclaparat com a espectador davant una obra tan potent i diferent del que és habitual. Vilà, que es va esplaiar responent cadascuna de les preguntes que li feia el públic assistent, va manifestar que és conscient que no dóna facilitats a l'espectador i que busca posar a prova la seva paciència, amb la voluntat de fer-lo més partícip i actiu; a qüestionar-se el que està veient.
També, entre altres virtuts, es va posar de manifest que roda intensament: tan sols va necessitar sis dies per filmar el llargmetratge. Una fita per la qual Josep M. Domènech el qualifica de “Messi del cinema” i Lluís Homar es qüestiona per què per a la resta de rodatges es triga almenys dues setmanes... La resposta és senzilla: Pere Vilà té les idees molt clares.