El nostre Oest

He sentit a dir més d'una vegada que la Guerra Civil és el nostre Oest, és a dir, un territori mític i, doncs, idoni per situar-hi totes les passions humanes: ira, coratge, traïció, ànsia de poder, capacitat d'estimar... Francament, jo no ho veig pas així. En primer lloc, per una qüestió quantitativa, ja que el que coneixem genèricament com a “Oest” va durar dècades i abastava un territori molt extens, de manera que ofereix un ventall molt més ampli d'actors: pistolers, ramaders, agricultors, atracadors de bancs, constructors de ferrocarril, caçarecompenses, esclaus, xèrifs, coristes... Els subtemes són tan complexos i polisèmics com l'última frontera o la febre de l'or. En l'apartat bèl·lic, és possible servir-se de la guerra de Secessió i de la guerra amb Mèxic, per no parlar de les dècades de combats contra les tribus índies.

El problema que comporta literaturitzar la guerra d'Espanya no és solament que va durar amb prou feines tres anys i es va situar en un territori molt més limitat, sinó que l'escriptor ho té molt difícil per sostreure's a un dels grans enemics de la literatura, que és el maniqueisme. La Guerra Civil va sorgir com una lluita entre els justos i els perversos, i s'ha mantingut així en l'imaginari col·lectiu i en tot d'obres de ficció que la reprodueixen. En termes de construcció i de versemblança literària resulta indiferent que els bons siguin els uns o els altres, ja que l'escriptor ho té igual de malament per fer la seva feina. Si ens fixem en la guerra de Secessió americana, de seguida ens adonarem que abunden les ficcions on la raó o la noblesa no són patrimoni d'un dels dos bàndols, com sol succeir en les ficcions centrades en la nostra.

Les guerres carlines, en canvi, sí que vénen a ser el nostre Oest: duren més, queden lluny, les passions s'han anat apagant si és que mai van ser gaire vives. Marian Vayreda, al recull Records de la darrera carlinada, que acaba de recuperar L'Avenç, mostra les possibilitats del gènere: l'acció –cinematogràfica, en el bon sentit– del conte La barreja, o la descripció –pictòrica, en el bon sentit– de L'Esquadró de la Sang són del millor que ha donat la literatura catalana del segle XIX. Algunes observacions resulten perfectament contemporànies: “Jo comprenia que el foc de les idees, als homes, els feia bullir la sang, però ja començava a sospitar que a alguns, a més, els fa bullir l'olla.”