Un llapis, un paper i una goma

Un llapis, un paper i una goma. Això és el que diu que ha necessitat Roser Capdevila per il·lustrar el seu imaginari. Un univers màgic on la realitat i la ficció es fusionen amb els contes clàssics, i tan prolífic amb més de 350 títols publicats que es poden llegir traduïts als cinc continents. Res més? Bé, i un xic de talent i molta vocació, com reconeix modestament l'autora de Les tres bessones.

Confessions com aquestes i un munt d'anècdotes són les que ahir va oferir al públic la cèlebre il·lustradora catalana convidada a un acte celebrat a l'Auditori Josep Irla en el marc de l'exposició Llapis i... acció! Roser Capdevila dibuixa que es pot visitar fins al 18 de gener a l'Espai Santa Caterina de l'edifici de la Generalitat a Girona. L'acte en qüestió va consistir en un tête à tête amb el llibreter i activista cultural Guillem Terribas en què el títol, Conversa imprevisible, era si més no a priori inquietant. Lluny d'això, la xerrada va ser fluïda i molt amena. I el més important, agraïda tant pels grans com pels petits.

Asseguts en dues grans butaques, en un escenari que recordava, com bé van dir els dos interlocutors, un anunci del Banc de Sabadell –la diferència és que les interferències del micro feien la punyeta i Capdevila va reclamar que la lliguessin a la cadira perquè no parava de lliscar-hi–, Terribas i Capdevila van començar explicant la seva relació, més que cordial, i recordant com es van conèixer. És així com vam saber que van coincidir, primer, a casa del matrimoni gironí Ribas-Donato, per poc després tornar-se a trobar en un ambient més professional: a la Setmana del Llibre en Català, celebrada a Nova York. “Molt millor que no pas trobar-nos al metro, oi?”, va remarcar amb la seva habitual ironia Capdevila. Al llarg de la conversa, els entusiastes de l'artista vam descobrir detalls de la concepció de Les tres bessones, com ara que la distribució dels colors va ser totalment aleatòria i que els perfils es van inspirar en la realitat: la Teresa sempre ha estat l'aventurera; Helena, la més afamada (“prenia els biberons a les germanes”), i l'Anna, que no sabem si perquè hi era present, la va qualificar com “la més romàntica, emocional i carinyosa”. Un encant vaja.

També, preguntada per Terribas, va explicar que la maleïda Bruixa Avorrida sorgeix d'un personatge verídic, en aquest cas una mestra que va tenir: Doña Pilar, “que ja em renyava de ben petita perquè em distreia...” Imaginem que dibuixant, és clar.

Com que a la sala hi havia públic infantil, Roser Capdevila venia preparada amb la seva maleta viatgera. “En realitat és un vídeo primitiu”, els va explicar, tot desplegant un conte il·lustrat en què se succeïen les escenes amb “energia humana” –és a dir, fent anar una manovella– i amb un àudio insuperable, amb ella mateixa com a narradora en directe. Es titulava La gran patata, però més enllà de la història vam poder comprovar el seu do d'oratòria i la vitalitat, energia i passió que desprèn rere aquesta imatge d'àvia venerable.

Per completar la jornada, Roser Capdevila va oferir a continuació una visita guiada per als privilegiats assistents per aquesta petita gran exposició per la qual ja han passat prop de 3.500 persones i que posteriorment viatjarà fins a Brussel·les. Una mostra que vincula i recrea escenes i objectes de la seva vida íntima amb dibuixos i contes com ara el de La Girafa Palmira que, igual que la il·lustradora, condueix una vespa i l'apassiona la música. També hi ha un petit documental rodat per la seva filla Anna, “on foto un rotllo que no jo vull escoltar”, va sentenciar equívocament. Perquè tots els presents haurien volgut que continués explicant aventures, records i batalletes fins ben entrada la nit, com habituament fem els adults als més petits.