El rebesavi de l'Ariadna

Avui la llengua, la cultura i el teatre són com són perquè hi ha hagut qui s'ha entestat a defensar-ho. Avui la memòria difícilment retrocedeix al que no apareix en format digital, però la feina dels estudiosos és rescabalar baules perdudes per explicar i entendre les raons per les quals el teatre català és tan vigorós, quan ha experimentat inclemències de tot tipus (més o menys sibil·lines, que afectaven tota la cartellera o específicament l'exhibició catalana) durant segles. Diana Coromines va presentar ahir al vespre un llibre fruit de l'estudi del seu besavi: Avel·lí Artís i Balaguer. El que avui es pot referenciar com el pare de Tísner (Avel·lí Artís-Gener) és, en realitat, el rebesavi de l'Ariadna, que es movia per les cadires de la sala annexa d'El Born Centre Cultural. Aquest Artís i Balaguer va voler modernitzar la comèdia del teatre, dignificant-la amb el català normatiu de Pompeu Fabra. Com deia el director de Patrimoni, Museus i Arxius de l 'Ajuntament de Barcelona (que ha impulsat l'edició), Josep Lluís Alay, és “gracies a l'esforç vital d'entrega pel país” de personatges com Artís i Balaguer “que avui podem veure el futur comú que desitgem”.

La història es construeix des d'unes arrels que no es poden oblidar. Avel·lí Artís i Balaguer, vida i obra presenta un retrat biogràfic al costat d'una anàlisi de la seva producció: una trentena de títols que serien molt ben rebuts per la petita burgesia catalana dels anys vint i per la crítica del moment. Però és que també presenta textos del mateix autor que ajuden a entendre l'agilitat del dramaturg, com ara en el quadre Diàleg (1914) entre dos desconeguts, aparentment, quan en realitat són arrendatària i propietari, a la sala d'espera d'un bufet d'advocats en què una està disposada a posar un plet per abús i poca consideració del rendista.

El professor de la UAB i especialista del teatre del període d'entreguerres, Francesc Foguet, va celebrar l'aportació d'un personatge que anava apareixent en correspondències, articles i cartelleres però del qual no hi havia cap estudi en profunditat.

Foguet, sempre entusiasta per donar oportunitats a obres escrites dècades enrere, considera que Seny i amor, amo i senyor és la que aguantaria millor el pas del temps i reptava el TNC que la programés a la Sala Petita. Aquesta peça, escrita el 1925, pretenia trencar l'arquetip d'autor de comèdies. Artís i Balaguer era un personatge de caràcter, geniüt, al qual agradava entrar en la conversa i desarmar els seus enemics intel·lectuals. El mèrit d'aquest activista cultural (editor de col·leccions literàries a la Catalunya republicana i encara a l'exili mexicà, i impulsor de revistes i diaris) per Diana Coromines és que va saber mantenir l'equilibri entre el teatre transcendental (“feixuc a Catalunya”) i el popular del Paral·lel (ja superat el teatre del català que ara es parla de Pitarra per les normes fabrianes) amb una llengua molt rica lingüísticament i que no s'encallava a escena. Un rebesavi que fa de bon escoltar.