Enveja insana de la família de Di Filippo

Q uina sana enveja fa aquesta producció que és curosa amb el seu patrimoni i que, amb una senzillesa extrema i una mesura finíssima, trasllada una comèdia de patacada (aparent) als escenaris d'avui. Tot buit de gaire artifici. L'actor i la història, en primer pla. Eduardo di Filippo és un gran entusiasta dels petits personatges. De les trames de misèria, gana i fred. I d'una certa enveja dels uns cap als altres. En aquest treball, Le voci di dentro, fa un pas al surrealisme donant per reals els somnis. I aquesta misèria, multiplicada pel somni, pel desig, cobra una dimensió d'una enveja insana.

En realitat l'enveja insana és dels dos germans Saporito. Sembla que només puguin somniar els porters (si és que el cansament no els arruïna el conte nocturn), la criada (amb un cuc misteriós i cruel que sembla extret d'una narració d'Edgar Allan Poe) i uns germans Saporito que viuen en la buidor econòmica i espiritual. Els germans Servillo construeixen uns germans Saporito amb molta dosi d'empatia. Són simpàticament extravagants, farsants, s'aprofiten de tot el que poden. Però en comptes de presentar-los com uns esquerps egoistes i envejosos, els mostren beneits, blancs. Creuen que podran subsistir a base de misses i de no fer gaire res, amb un negoci familiar que ha perdut el sentit. Són infantils, no han après a fer-se valdre. Sembla que De Filippo, dolgut després de la desfeta del feixisme i la derrota de la II Guerra Mundial vingui a dir que Itàlia és immadura i incapaç de ser il·lusionant.

De Filippo beu d'un teatre molt popular. El públic s'hi sent representat o identifica els personatges com a veïns de la seva escala. Efectivament, en aquesta obra, la criada i el porter són els únics que actuen de bona fe. Els altres són incapaços de confiar ni en la seva pròpia família. També hi ha el tiet lúcidament boig, que avui tant ressona als personatges estrambòtics de la dramatúrgia argentina (El loco de la camisa o Bienvenido a casa...): decideix no parlar fart que la societat sigui sorda. Quan ho fa, és per demanar silenci i per morir. Com si fos una maledicció.

Al Nàpols de Di Filippo hi ha molta presència dels morts, necessitat de trobar raons en les arrels. Aquest homenatge als antecessors és sincer i reconciliador, però sembla que l'autor reclami que, a més d'escoltar els morts (que s'amaguen entre els mobles dels pisos), calgui atendre els vius, construir amb ells. L'obra, per últim, permet gaudir d'unes dots interpretatives sublims de Toni Servillo. Que, a més connecta amb el públic des de la seva primera entrada. Se sent un desgraciat per haver denunciant els veïns d'un crim confonent el somni amb la realitat. Freud en trauria nefastes conclusions...