El museu de l'art de viure

El Museu del Disseny era l'última gran infraestructura cultural que havia projectat Barcelona per entrar al segle XXI. S'ha fet esperar però, per fi, s'inaugurarà demà, dissabte. Per Barcelona, aquest equipament té una significació especial. I la té tant des d'un punt de vista històric com per les expectatives de futur que ja s'esbossaran així que obri les portes al públic, diumenge. La nova Barcelona ha confiat molts dels seus somnis en aquest museu. Un museu de museus que fa compenetrar passat, present i futur, la tradició i la modernitat a l'entorn de l'objecte. Per sobre de tot, el Museu del Disseny és una gran celebració del món dels objectes de tots els temps, però al cap i a la fi objectes propers que han format, formen o formaran part de les nostres vides. Objectes d'ús comú. Objectes de la vida. El Museu del Disseny és un museu de l'art de viure.

El procés per crear-lo ha estat llarg i complex. Els orígens es remunten a ara fa més de cent anys, tot i que del que més hereu se sent és del Museu de les Arts Decoratives que es va instal·lar el 1932 al Palau de Pedralbes. Va néixer llavors el primer aparador per a un patrimoni que s'havia anat forjant amb donacions i llegats de moltíssims ciutadans des del darrer quart del segle XIX. Un patrimoni que amb els anys va anar creixent i es va anar diversificant de tal manera que es va acabar escindint en diferents museus. Una política de dispersió que ara ha fet el camí invers. Les diverses col·leccions s'han tornat a compactar en un únic museu: el Museu del Disseny.

Un nom que, com bé reconeixen els seus ideòlegs, no fa ben bé la cosa. Perquè el disseny és només una de les seves tres potes. Les arts d'autor i les riquíssimes arts decoratives són les altres dues. El disseny, però, s'erigeix com la continuació natural del llegat material històric i, sobretot, és el que custodia les lògiques del futur. El museu mira al futur. Sense voler desarrelar-se del passat. I tenint present sempre les inquietuds actuals.

Barcelona ha fet una operació insòlita. Crear un museu a partir de quatre museus que ja existien: el Museu de les Arts Decoratives, el Museu de Ceràmica, el Museu Tèxtil i d'Indumentària i el Gabinet de les Arts Gràfiques. Però que ningú s'equivoqui: no els reprodueix sinó que, a partir de les seves col·leccions i amb moltes peces que estaven ocultes als magatzems més recòndits, ha formulat un nou museu amb un nou discurs.

Un nou discurs per a, també, una nova seu amb ambició icònica. El Disseny Hub Barcelona, la nova llar del disseny. Un edifici ideat per MBM, l'equip d'arquitectura d'Oriol Bohigas, que en els seus temps de regidor de Cultura, a principi dels noranta, va obrir la reflexió sobre la necessitat de fer un museu més obert i dinàmic d'acord amb els nous temps. Bohigas i els seus socis, Josep Martorell i David Mackay –mort fa pocs dies– van gestar un edifici de nova planta de 25.000 m² pensats expressament per desplegar la missió del museu.

Un gegant a la plaça de les Glòries, una zona en procés de reordenació urbanística amb anhels culturals estratègics. Un gegant concebut en un altre context econòmic, abans de la crisi –haurà acabat costant uns 100 milions d'euros–, amb un aspecte exterior controvertit –popularment, se'l coneix com la grapadora–, però amb un interior magnífic per a usos museístics. Omplir-lo era tot un repte. I no pas per manca de material. El Museu del Disseny té uns fons de més de setanta mil objectes. El repte era omplir-lo de sentit. De sentit de passat, present i futur.

L'equipament obrirà les portes diumenge amb quatre exposicions permanents, tot i que ja tenen data de caducitat –entre tres i cinc anys– per tot seguit renovar-les. La museografia és flexible i integradora, i en cap cas les quatre mostres van per lliure sinó que són “un tot amb fils invisibles que les relacionen”, subratlla el tinent d'alcalde de Cultura, Jaume Ciurana. “Uns objectes ajuden a explicar els altres”, insisteix la directora del centre, Pilar Vélez. Cada exposició ocupa una planta. I entre totes sumen dos mil objectes. L'espai per exposar-los és ben generós: 3.500 m².

A la primera planta, Del món al museu presenta una selecció de la valuosa col·lecció de disseny de producte, l'única que permet resseguir la història del disseny industrial al nostre país des dels anys trenta, quan els inquiets del Gatcpac van introduir a Catalunya les tesis del moviment modern, fins a l'actualitat, marcada per la revolució digital. A la segona, Extraordinàries! presumeix del bo i millor de les col·leccions d'arts decoratives i d'arts d'autor en un recorregut que arrenca al segle III amb teixits coptes i culmina al XX amb el conjunt de ceràmiques amb què Picasso i Miró van obsequiar Barcelona. A la tercera, El cos vestit evoca la relació històrica, tant d'opressió com d'alliberament, entre el vestit i el cos, amb interessants ressonàncies amb els dictats de la moda actuals. I a la quarta, El disseny gràfic: d'ofici a professió explora la irrupció de la figura del dissenyador gràfic tot posant el focus en els treballs visionaris dels pioners, en un viatge que va des de la primera postguerra fins al 1980. La planta més enlairada del museu, en la qual també hi ha un auditori per a 320 persones, s'ha concebut amb el patrocini d'El Punt Avui.

Però el museu és molt més que les seves exposicions semipermanents. A les dues plantes subterrànies, hi ha una immensa sala d'exposicions temporals –que s'estrenarà al febrer amb la proposta Disseny per viure–, les impressionants sales de reserva i el Centre de Documentació, que amb més de 22.000 documents ja va entrar en funcionament a la primavera. I és també en aquesta part de l'edifici on resideixen els tres veïns del museu, la biblioteca pública del Clot, el FAD i el BCD, amb els quals es poden aconseguir uns efectes dinamitzadors beneficiosos per a tothom.

El Museu del Disseny aspira a tot. A ser un referent internacional de les arts de l'objecte i el disseny de Barcelona. I, més important i tot, a fer-se estimar pels barcelonins.

rellotge

de penjar

Ginebra, 1720-1760