Crítica
teatre
Il·lusió essencial
La màgia d'El Petit Príncep és que, si es dispara en l'ona adequada, fa despertar el cor d'infant en el cos d'adult. Aquest és el cas de la producció de Manu Guix i Àngel Llàcer. Aquest conte té dues claus necessàries: la il·lusió ha de traspassar al públic –i això no s'assaja, això es traspua–; i l'essencialitat ha de fer-se humana, propera. Tots dos objectius s'aconsegueixen, afortunadament. I és que la música, a voltes amb algun toc d'humor imprescindible per no fer-ho tot massa encarcarat, és un canal eficaç per transmetre emoció. També hi ha les il·lustracions originals del llibre dinamitzades
i projectades com un mapping a l'escena que donen una mobilitat i varietat a escena, en el fons ben buida.
Aquest és el tercer títol de Llàcer en el món del teatre per a tots els públics: va començar amb La màgia dels ki-kids (Condal, 2005), en què també partia d'uns personatges de còmic amb unes perruques que ja voldria Almodóvar. Amb Manu Guix, van construir Gerónimo Stilton, el musical (Condal 2010). També van investigar amb les projeccions per buscar una tridimensionalitat a una aventura ben simple sense gaire conflicte. Atacar, ara, El Petit Príncep és un repte d'una altra divisió. Perquè el contrasta amb la memòria dels adults i no pas amb les referències més immediates dels infants. També, evidentment, perquè Saint-Exupéry juga amb una simplicitat d'una sonora profunditat. Per això, commou. I es pot notar en la satisfacció dels intèrprets: des d'un Marc Pociello i un Xavi Duch constants fins a una Elena Gadel amb un personatge tan atractiu com punxegut, la rosa. Un capítol a part mereix el paper de Llàcer com a aviador, amb una apassionada ingenuïtat, (la felicitat mana sobre l'alegria) i sobretot el cas d'El Petit Príncep, del qual no es vol desvelar gaire res del seu DNI. Sap cantar, ballar i interpretar i humanitza aquest personatge tan estrany de poques paraules i gran densitat. Una peça que commou per les màximes essencialistes i que captiva pel seu dinamisme.