Periodisme d'autor
Mor als 62 anys el periodista i escriptor Joan Barril, creador incansable i referent de la premsa i la ràdio catalanes
Entrar a El Cafè de la República al compàs de la melancòlica Nane tsokha, una cançó gitana russa, i fer un tomb per l'actualitat a través de la veu serena i pausada de Joan Barril. Aquest ritual quotidià durant anys per a milers d'oients passarà a ser com els Bons propòsits que cada nit suggeria el mateix periodista: bonics, però impossibles. La veu de Joan Barril es va apagar per sempre la matinada d'ahir, i els mitjans de comunicació i les xarxes socials van recollir un volum ingent de paraules, comentaris i notícies comparable a la monumental obra periodística i literària que ens deixa: més de setze mil articles, programes de televisió i de ràdio (El Cafè de la República va superar els mil fa tres anys i mig), una quinzena de llibres...
Talent, vitalitat, olfacte, ironia, tarannà dialogant i afable, crític però constructiu, humanista, referent periodístic, elegància dialèctica, fina intel·ligència... Els adjectius i substantius que tan bé sabia combinar Joan Barril circulaven ahir en tots els formats i anaven dedicats a ell. Els deien, escrivien o piulaven gent anònima o personatges coneguts del món del periodisme, la cultura, la política... Joan Barril va morir la nit de dissabte a diumenge a causa de les complicacions d'una pneumònia que el va mantenir apartat de l'antena des de l'octubre, quan va ingressar a l'hospital Clínic. La cerimònia de comiat de l'escriptor se celebra avui a dos quarts de dotze del migdia al Saló de Cent de l'ajuntament de Barcelona.
Fer-ho tot comprensible
Nascut a Barcelona, el 1952, Barril va dir a final d'agost, en la presentació del nou curs de Catalunya Ràdio , que insistiria en la voluntat de “parlar de coses que semblen incomprensibles, com ara la física quàntica, i fer-les comprensibles” en la nova temporada del programa El Cafè de la República (de 21 h a 22 h). Però el seu darrer editorial per antena va ser l'1 d'octubre.
La faceta com a articulista de l'actualitat de Joan Barril era una de les més reconegudes. Un altre excel·lent articulista de premsa com era Miquel Pairolí (1955-2011) va escriure de Joan Barril en una entrevista publicada a El Punt l'any 1999: “Barril aporta el seu punt de vista sobre l'actualitat d'aquesta Catalunya preolímpica amb una barreja de rigor intel·lectual, amenitat, punta crítica i picardia, que li ha servit per guanyar-se un bon nombre de lectors o oïdors que segueixen regularment els comentaris d'aquest escriptor amb cara de nen que ha crescut sense voler-ho.”
Llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona, Joan Barril va exercir sobretot el periodisme i va arribar a dirigir el setmanari El Món. Joan Barril va publicar milers d'articles en premsa. Va ser columnista a La Vanguardia, El País i El Periódico, on va escriure el seu últim article, La joya del Tíbet, el 16 d'octubre. També a la revista dominical Presència Joan Barril va realitzar una col·laboració setmanal des del 20 de febrer del 1994 fins a l'octubre d'aquell mateix any. Barril va glossar retrats de personatges, “un gènere de recreació”, tal com explicava. El primer va ser de Raimon Obiols.
També és dilatada la trajectòria radiofònica de Joan Barril. Des de l'octubre del 2005 s'encarregava de la franja nocturna de Catalunya Ràdio, on va traslladar la seva empremta personal, la de la ràdio més reposada, la dels silencis i la conversa reflexiva, amb la seva marca emblemàtica R-Pública. Va arribar a Catalunya Ràdio el mateix any que COM Ràdio, on havia estat cinc temporades en horari matinal, n'hagués prescindit de cara al setembre.
Admirador d'Iñaki Gabilondo, de qui va prologar i editar el llibre El fin de una época. Sobre el oficio de contar cosas (2012), que va editar a Barril&Barral. Precisament Barril va escriure en el pròleg sobre el protagonisme del periodista, un mal aguditzat amb la televisió: “El periodista ha de mantenir-se lúcid en tot moment i fugir de la humana temptació de convertir-se a si mateix en notícia.”Fa 24 anys, en la conversa publicada a El Punt que Pairolí va titular El profeta avergonyit, Barril deia amb relació al paper de tertulians que tenen els periodistes sabedors de tot: “Els comentaristes han substituït els polítics en el paper de profeta. Això et fa sentir una gran responsabilitat i et vénen temptacions de transcendència.”
Joan Barril va ser coautor amb Joan Ollé d'un dels programes culturals de referència, de culte, i més atípics del Canal 33: L'illa del tresor (2005-2007). Definit com un espai de sensibilitats i poesia a partir d'elements de la vida quotidiana, el programa demostrava que el pensament filosòfic també podia ser un espectacle televisiu. El programa incloïa també entrevistes. Joan Barril, en una entrevista a l'Avui el 2006, va comentar sobre el programa del Canal 33 que era “un divertiment cultural i poètic, però no periodisme”.
Entrevistador i cronista
L'entrevista va ser una altra de les seves especialitats, a banda de la de cronista. Tot i que Barril no hi estava d'acord. “Faig preguntes... no crec que passi a la història com un gran entrevistador”, explicava el 2006 a l'Avui i ho reblava: “Sóc un entrevistador confortable per al convidat i, per tant, un mal entrevistador, tot i que tampoc m'agraden els que tot el dia burxen.”
Joan Barril també va destacar per la seva prolífica obra literària, distingida en diverses ocasions. Va debutar amb Un submarí a les estovalles (La Campana, 1998), un retrat irònic de la Barcelona preolímpica que va guanyar el Pere Quart d'Humor i Sàtira. Autor d'una quinzena de títols, també va ser distingit per la novel·la Parada obligatòria, premi Ramon Llull del 1998; Tots els ports es diuen Helena (Empúries/62, 1999), que va guanyar el Ramon Muntaner i el premi Crítica Serra d'Or de literatura juvenil; Certes mentides (Columna), premi 23 d'Abril l'any 2002, i Les terres promeses (Edicions 62, 2010), premi Sant Joan. La seva trajectòria literària també inclou reculls de narracions curtes, com ara Ja ens trucarem i altres contes del diumenge (Ediciones B, 2003)i 201 contes corrents (Ara Llibres, 2009). El seu últim llibre publicat és Sobre la felicitat (2013) i deixa una novel·la inèdita, La dona immòbil, que publicarà aviat Edicions 62.
