Aigua cavalllera que corre per les sèquies (I)
CLAR I EN VALENCIÀ
Aigua del sòl i del subsòl que corre lliurement però de manera tranquil·la i assossegada, que fluïx sense que l'impulse res més que la força de la gravetat, però que es desplaça amb suavitat, lentament, plàcidament, de manera serena, no ràpidament i de manera enèrgica, violenta o turbulenta com l'aigua d'un torrent o la que cau d'una cascada. A aquestes darreres podríem anomenar-les aigües braves. L'aigua cavallera és sempre un aigua mansa.
Ací s'ha regat sempre a manta, amb l'aigua cavallera que corre per les séquies. Però això, a desgràcia nostra, ja està canviant. Ara, cada volta més, hem de traure l'aigua dels pous, guardar-la en depòsits i, en acabant, regar gota a gota.
La denominació aigua cavallera és àmpliament usada pels valencians de les comarques centrals i meridionals, excepte les de l'antiga Governació d'Oriola. És una denominació molt emprada, sobretot, a l'Horta de València, el Camp de Túria, la Ribera del Xúquer, la Marina, l'Alcoià, la Costera, la Vall d'Albaida i la Safor. Podríem dir, metafòricament, que l'aigua cavallera avança de manera solemne, senyorial, amb parsimònia, com ho faria una senyora noble en determinats cerimonials. En el Diccionari Català-Valencià-Balear trobem que la segona accepció de la paraula cavallera és: «Dona de cavaller, senyora de la noblesa». Potser d'ací vinga el seu nom.
Joan Coromines, en el seu Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, parlant de la paraula cavaller, dins l'entrada CAVALL (DCat, II, 67b47), escriu: «El mot pren aviat ample desenvolupament semàntic p. ex. pot significar ‘superior, lliure' [...] D'ací l'ús, vivíssim en tots els pobles valencians Dellà Xúquer, de les aigües cavalleres ‘les quals flueixen lliurement, en fonts, sense mines, aixetes ni canalització'; “en este terme no hi ha cap de font que ixca cavallera” (totes provenen del sistema de reg), L'Énova; “quan ha plogut molt, la font pot vindre cavallera”, Bufali; per la frase “allí eixia una fonteta cavallera” explicada “que no la trau el motor”, a Barxeta, es veu clar el matís originari de ‘no servil, lliure' [...]»
En la nota 3 de l'entrada CAVALL (DCat, II, 650a59) escriu Coromines: «Campos regados directamente por las derivaciones del canal descrito, sin alterar este cauce, ni la distribución del partidor real y presa del Albelló, a lo que se da el nombre, en esta localidad, de aguas caballeras» en l'edició castellana (ed. 1951) de les Ordenances de la Séquia del Puig, de Xàtiva.
I en la nota 4 de l'entrada CAVALL (DCat, II, 650b5) escriu Coromines: «De tota manera es podrà estudiar millor si no hi ha una mica de calc de mots aràbics, [...] Afegeixo l'ús adverbial de vegades (a la Font d'En Carròs “a la Cava l'aigua ix cavallera”); “la Font del Beneteixir és mig-cavallera”, Potries; i referint-se a mines i sèquies: “la Rambla dels Molins ve d'un minat, que ix cavallera” a Biar; “entrava l'aigua cavallera dins de la mina”, “ la séquia agarra l'aigua cavallera” a Càrcer. És eloqüent, com a paradigma de tot, el nom de La Font Senyora, al Genovés (1962).»
En l'estudi «Un sistema de drenatge a la marjal d'Algemesí: l'alcaduf» de Vicent Castell i Llàcer, publicat en el llibre “L'espai de l'aigua. Xarxes i sistemes d'irrigació a la Ribera del Xúquer en la perspectiva històrica” (Furió, Antoni & Lairón, Aureliano (eds), Ajuntament d'Alzira / Universitat de València, 2000, pàg. 267) llegim: «Els conreus s'havien de regar en moments precisos, individualitzadament, amb aigua cavallera en cada parcel·la.»