Una èpica on falta sang

La tercera part d'El hòbbit, subtitulada com La batalla dels cinc exèrcits, pot ser considerada una orgia de cossos deformats, monstres, nans, gegants i mags. Pot ser vista com un compendi de tot allò que al llarg de sis pel·lícules –les tres d'El hòbbit i les d'El senyor dels anyells– ha convertit Peter Jackson en un artífex del barroquisme basat en la utilització abismal de tota mena de trucatges i deliris visuals.

El compendi té com a moment central l'anunciada batalla final dels cinc exèrcits a la qual Peter Jackson dóna una desmesurada durada de 45 minuts. Les espases tallen caps o mutilen els contrincants i les llances travessen els cossos. Malgrat la cruesa dels combats, la brutalitat és absent. El hòbbit estableix un curiós pacte amb l'espectador quan li promet que veurà la més increïble de totes les batalles cinematogràfiques possibles sense que hi hagi sang. El fet pot resultar anecdòtic, però la manca de sang és una metàfora dels principals defectes i virtuts del cinema de Peter Jackson. En les dues trilogies, l'emoció no es troba determinada per la intensitat d'allò filmat, sinó per un tractament quirúrgic de la postproducció. Sembla com si El hòbbit fos una obra de laboratori.

El hòbbit té com a problema central el seu estirament. Mentre que El senyor dels anells es basa en una operació de síntesi d'una gran història èpica plena de múltiples línies narratives, El hòbbit amplifica una història curta. El procés resulta estrany. Per una banda, tot allò que s'explica és molt elemental, però la forma és tan sofisticada que dilueix allò que expressa. En la tercera part podem resumir amb molt poques paraules allò que s'explica. La pel·lícula s'obre en el moment que el drac Smaug és destruït pels habitants del llac, fet que permet als nans entrar a la seva ciutat, trobar el tresor. Mentre Thorin experimenta un procés de follia generat per l'ambició, Bilbo Saquet ha d'intentar convèncer-lo, mentre en l'horitzó es gesta una terrible batalla. Al llarg d'aquest procés trobem com el mal –encarnat pel drac i pels orcs– no fa més que estendre els seus tentacles, mentre l'heroi pateix un seguit de caigudes que obliguen l'home sedentari a portar la seva aventura al límit gràcies al poder de l'anell. L'aventura culmina amb el retorn de Bilbo a casa per retrobar aquell món sedentari que mai havia d'haver abandonat.

Peter Jackson pren l'estructura bàsica del relat per dur la part més infidel respecte a l'original i poder permetre's el luxe de lligar allò que explica amb l'inici d'El senyor dels anells. En sentir-se còmode davant un relat més elemental, Jackson té l'avantatge que pot jugar amb més comoditat als deliris visuals. A més, si tenim en compte que El hòbbit introdueix el 3D davant l'espectacularitat del cel·luloide de la saga anterior, podrem entendre que la força de la joguina li provoca més atracció.

El problema d'El hòbitt: La batalla dels cinc exèrcits és que després de sis hores d'amplificació de la trama i de deliris visuals hi ha una certa repetició en allò mostrat. Si exceptuem el gran moment en què Thorin supera la temptació de l'or, hi ha poques escenes que provoquin l'emoció. La gran batalla s'observa com una veritable fita en la construcció d'escenografies fantàstiques, però tot sembla quedar molt lluny. Al final no es produeix una veritable empatia amb els personatges, no vivim de prop les seves angoixes i no acabem de trobar el camí que ens ajudi a anar cap a una certa identificació, que ens obri les portes de l'aventura. En el fons tot és un problema de la falta de sang, tant en el sentit literal com en el figurat de l'expressió.