El sadisme d'Angelina Jolie

Després de realitzar el documental A place in time, Angelina Jolie va confirmar el seu desig de convertir-se en directora amb la ficció En tierra de sangre y miel, ambientada a la guerra de Bòsnia. Amb la seva tercera pel·lícula, Invencible, demostra que, a més, ho vol ser afrontant temes i situacions majorment aliens a les dones directores: novament narra una història en què hi ha un conflicte bèl·lic, concretament al Pacífic durant la Segona Guerra Mundial. Com si tingués com a exemple Katryn Bigelow, però sense disposar del seu talent ni la seva tendència a posar en dubte l'heroïcitat masculina i, per tant, l'èpica maniquea, cosa que fins i tot va ser capaç de fer Clint Eastwood amb el díptic Banderas de nuestros padres i Cartas a Iwo Jima. La referència a aquestos dos films no és capriciosa, perquè és possible preguntar-se per què, un cop Eastwood ha abordat el conflicte mostrant amb la primera com es construeix un heroi de guerra i amb la segona la humanitat de l'enemic, Jolie insisteix en l'èpica a costa de reduir els japonesos al comportament sàdic d'un militar ressentit.

Una altra pregunta possible és què fan els germans Coen com a guionistes d'una pel·lícula que, absolutament aliena al seu cinema, s'inspira en l'experiència real de Louis Zamperini, un atleta nord-americà d'origen italià que, un cop el seu bombarder va estavellar-se al Pacífic, va sobreviure durant dos mesos en una balsa fins que va ser trobat per un buc japonès i que, un cop empresonat, va resistir les dures condicions agreujades per un sàdic que, segons el relat fílmic inspirat en la biografia escrita per Laura Hillenbrand, va obsessionar-se especialment per ell. Insistint en el sofriment de Zamperini, en les proves que ha de superar al mar o sota tortura, Jolie es comporta com una directora sàdica, sobretot perquè no s'hi entreveu cap reflexió sobre la mostració de l'horror. També és cert que no presenta Zamperini com un heroi de guerra, sinó com un home capaç d'una gran resistència per sobreviure sense, a més, perdre la dignitat. Però, amb més de dues hores de metratge, no aprofundeix en el personatge, resta en la superfície de la seva identitat i, sense apuntar-ne tensions i contradiccions, la seva (sobre)humana resistència.