Mirada a l'Amèrica profunda

Jim Mickle és un cineasta habitual de Sitges. L'any 2013 hi va triomfar amb una sòbria pel·lícula de caníbals titulada We are what we are, que era un remake de Somos lo que somos, un film mexicà vist uns anys abans al festival. Amb Fred en juliol, Mickle sembla canviar de registre per acostar-se al thriller, malgrat que la gràcia de la seva proposta radica en la seva indefinició genèrica. Fred en juliol està inspirada en una novel·la negra de Joe R. Lansdale. La posada en escena que Mickle duu a terme dels temes apuntats a la novel·la no ens deixa estar quiets a la butaca, ja que no para d'oferir-nos alguna sorpresa i algun gir inesperat, sense necessitar caure en l'efectisme.

La trama comença en el moment en què un home gran mata algú que ha entrat a robar a casa seva. El to de la pel·lícula és com el d'una història dels anys setanta, en què el cinema de terror es posa en contacte amb una història de venjança. A mesura, però, que la pel·lícula avança veiem com els personatges canvien el seu paper i com tot acaba amb una història de contraban al voltant del tràfic de Snuff movies en algun lloc de l'Amèrica profunda. Al llarg de les dues hores de metratge hem passat del thriller al film de terror i es retorna al thriller per anar a desembocar directament a una resolució pròpia d'un western. Tot plegat ens és explicat amb energia força sorprenent i amb un to marcadament crepuscular. Al llarg de la pel·lícula veiem com el vell murri Sam Shepard defensa amb força l'honor del seu fill i com pel camí es creua amb un Don Johnson que interpreta un curiós detectiu amant del country que es troba disposat a tot i més. Fred en juliol va ser una de les sorpreses de la Quinzena dels realitzadors del darrer festival de Canes i es presenta com una pel·lícula a contracorrent que recupera alguna cosa d'aquella vella tradició de cinema americà fet sense concessions comercials i amb una mirada aguda a l'Amèrica profunda. Des de la llunyania s'hi filtren moltes coses provinents del cinema de John Carpenter i de Sam Peckinpah, entre d'altres.