apareix la correspondència de James joyce
xavier serrahima
Retrat (epistolar) de l'artista odisseic
Dídac Pujol ha estat l'encarregat d'editar i traduir la correspondència de James Joyce, que revela aspectes decisius del novel·lista irlandès
Per desgràcia, a aquestes altures del segle XXI són encara molts els lectors que senten una gran prevenció, més o menys acusada segons els casos, per la major part dels més grans escriptors del segle passat. La tendència d'alguns acadèmics i entesos a situar certs autors en un nivell d'excelsitud indiscutible, a canonitzar-los i entronitzar-los ha comportat un efecte no ja contradictori, sinó pervers: els ha sacralitzat, dotant-los d'una no sempre merescuda aura de dificultat i inaccessibilitat, que els ha allunyat del gran públic.
Són, doncs, una minoria els que s'atreveixin a acostar-se a Franz Kafka, a Marcel Proust, a William Faulkner o a James Joyce, la resta dels lectors prefereixen deixar-los de banda, convençuts que no són per a ells, que llegir-los els suposarà un esforç extraordinari, molt per damunt de les seves possibilitats i, el que és mil vegades més greu, que no en trauran res, que hi tenen més a perdre que a guanyar, si gosen enfrontar-s'hi. Com passa amb l'art modern, conscientment o inconscient, temen quedar en evidència, no entendre-hi res, o, almenys, prou.
El més lamentable és que aquesta prevenció l'apliquen no ja a les obres més exigents d'aquests autors (Ulisses o Finnegans Wake, El castell, a la totalitat de La recherche o Absalom, absalom!), sinó a totes elles; una privació lectora injustificada que no ens podem permetre. Per exemple, és absurd creure que calgui llegir les 3.000 pàgines de l'obra cabdal de Proust per assaborir-la; si més no, d'entrada. N'hi haurà prou amb deslliurar-nos de la imperiosa (i contraproduent) necessitat d'entendre que habitualment ens imposem indegudament, obrir qualsevol dels seus volums, per la pàgina que ens vagui, i llegir-la –en francès, si és possible, si no, en les magnífiques versions de Josep M. Pinto o de Valèria Gaillard– per obtenir un delitós gaudi literari.
Antologia de cartes
És per això, per aquest acostament als grans noms de la literatura, que cal celebrar com una festa que Obrador Edèndum decidís publicar una antologia de les cartes de James Joyce, que ens acosten l'home que ha quedat ocult darrere dels seus llibres. La qual cosa no tan sols ens permet accedir amb major coneixement a la seva literatura –“les cartes són un document històric de primera magnitud i una excel·lent plataforma per entendre els llibres de l'escriptor més innovador del segle XX”, afirma Dídac Pujol, el curador de l'edició–, sinó, ensems, familiaritzar-nos amb ell i sentir-lo més pròxim, més humà. Ens permet adonar-nos que si la seva obra és extraordinària és perquè també ho era com a persona, perquè la seva manera de concebre el món, de veure'l i de viure'l, era diferent, perquè, com succeeix amb una gran part dels genis artístics, el seu regne no és, ni pot ésser, d'aquest món, i no podia encaixar ni a la Irlanda on va néixer ni a cap altra part del planeta, perquè, per més que viatgés, mai no trobaria ningú com ell.
Llegint aquesta mena d'autobiografia involuntària –i per tant, amarada d'una veracitat tan agraïda com aclaridora–, que arrenca als 18 anys a Dublín i acaba a Alier, França, als 58, prenem consciència de la correspondència exacta i indestriable entre l'home i l'artista, ens adonem que la seva personalitat, els seus dots i condicions –la seva planeta, si preferim dir-ne així– havien de dur-lo, per força, a esdevenir escriptor: “És possible que la il·lusió que pateixo respecte al meu poder per escriure acabi morta per circumstàncies adverses. Però la il·lusió que mai no em deixarà és que sóc artista per naturalesa” (el subratllat és meu).
Una vocació o advocació consubstancial al seu caràcter, indesarrelable –“Escriuré només les coses que jo aprovo i les escriuré de la millor manera que sàpiga”–, que el convertien en una persona tan especial, fora de mida, inesperada i imprevisible que devia resultar força complicat conviure-hi, atès que no seguia més normes o convencions que les seves –“La meva ment rebutja tot ordre social i el cristianisme”; “Sóc enemic de la roïnesa i del servilisme”–, però, alhora, en un escriptor de pura raça, que havia de deixar una petja profunda en el món de la literatura.
Per una raó bàsica, primordial, que comparteix amb bona part dels autors i artistes més destacats de tots els temps: per la seva insubornable voluntat de fer allò que es creia destinat a fer, per convertir el seu jo interior en art: “Tinc certes idees a les quals m'agradaria donar forma: no com a doctrina, sinó com la continuació de l'expressió de mi mateix”; per la necessitat íntima irrenunciable de traslladar els seus sentiments i pensaments al públic, per a la qual cosa únicament demanava “una ampolleta de tinta i una mica de pau espiritual”.
I, sobretot, que es respectés íntegrament la plasmació artística de la seva personalitat i espiritualitat; criteri essencial –“[l'editor] no pot esperar que mutili el meu treball”; [les modificacions] són operacions que em desagraden des del més profund del meu cor”– que, combinat amb la novetat de les seves propostes i el seu alt nivell d'exigència, transformà en un llarg i quasi agònic viacrucis la publicació de les seves obres.
Mantenir-se fidel al que hom creu i no transigir en les assenyades exigències de l'editor de torn, que acostuma a vetllar més pel seu profit immediat que no pas per l'evolució i la consagració de la literatura, suposa el gran risc de restar inèdit i, en conseqüència, de patir privacions, que posin en perill no ja l'obra, sinó la pròpia persona, situada al caire de l'abisme de l'existència: “A vegades, menjo un cop al dia”; “demà dinaré”; “No tinc ni unes tristes botes”; “si controlo les despeses, puc viure fins dilluns al matí”.
Calvari severíssim
Perquè, per més sorprenent que ara ens pugui semblar, Joyce va haver de passar un severíssim calvari fins arribar a veure la seva obra publicada; calvari que féu que fins i tot arribés a dubtar d'ell mateix: “És possible que jo valgui alguna cosa?”; “Fa un any que sóc a París i en tot aquest temps no ha aparegut ni una sola paraula sobre mi en cap diari francès.”
Ja que, només l'ajut decidit d'aquells que sí creien en el que escrivia –“El Sr. Pound [...] va dur els m[anuscrit]s de [Retrat d'un artista adolescent] a The Egoist, on va ser publicada en sèrie [...]. Si no hagués estat per la seva ajuda amical [...] la meva novel·la encara romandria inèdita”– i la seva disposició a fer-se càrrec ell mateix de l'edició de les seves obres –“Em vaig oferir a pagar el seixanta per cent del cost d'imprimir la primera edició de mil exemplars de Dublinesos”; “La meva feina literària no ha produït res durant els últims onze anys. Ben al contrari, el meu segon llibre, Dublinesos, em va costar una suma considerable de diners”– van fer possible que arribessin al públic.
Editors irresponsables
Això sí, una vegada publicades, els lectors demostraren que tenien molt més criteri que la major part dels editors que li havien tancat les portes davant dels nassos. Així, en una carta de 8 de febrer del 1922, adreçada a la Srta. Weaver, la seva gran mecenes, li comenta que, a partir del moment en què la petita llibreria parisenca Shakespeare and Company havia anunciat que havien sortit els 1.000 primers exemplars d'Ulisses, “es troba en estat de setge –els compradors hi van dos o tres cops al dia i no hi ha exemplars per a ningú”.
Tot i que, segons el meu modest criteri, alguna de les cartes que s'hi inclouen, en concret, les eròtiques, “excessivament priva[des]”, adreçades a Nora, caracteritzades per l'acumulació de “porqueries i obscenitats desenfrenades”, “la publicació de les quals Joyce segurament hauria desaprovat”, potser hauria estat millor descartar-les, ja que tenien sentit només en l'estricta intimitat de la parella i aporten ben poc a la imatge de l'escriptor, aquesta antologia si no existís, hauríem d'inventar-la.
Entre d'altres motius, per un d'essencial, per la sensació d'autenticitat i d'espontaneïtat que desprèn perquè “les cartes de Joyce no són marcadament literàries ni fictícies, sinó que són privades i fins i tot íntimes, i no van ser pensades perquè veiessin la llum pública”, perquè l'escriptor irlandès detesta “qualsevol classe d'afectació”, perquè es mostra tal com és, com a persona i, el que és més important, com a autor –que, en el seu cas, com en el de tots els grans creadors, és una i la mateixa cosa: “Confesso que [Ulisses] és un llibre extremament fatigant, però és l'únic llibre que sóc capaç d'escriure en el moment actual.”