Una bona troballa que demana més intensitat

El Teatre del Raval troba una bona connexió amb els personatges històrics de la premsa de societat de fa dècades. Ho va fer amb La vampira del Raval i ara hi torna amb La Monyos. És una bona troballa que permet ficcionar, en clau de musical, la vida de persones pobres que serien anònimes si no fos perquè la seva desgràcia supera la de la majoria.

El llibret de La Monyos té un contrapunt molt encertat quan alterna la mirada despreocupada de dona passejant feliç per la Rambla amb les veus que escolta dins del pis. Hi ha la bogeria de la qual molts es riuen i altres es compadeixen i hi ha la bogeria que es pateix com una tortura. La música, de Pedro Pardo, evita insistir en una única frase musical i prova de trencar la convenció temes alegres/balades tristes. El que pateix més de tot plegat és que no aconsegueix transportar el públic a aquell món: li falta intensitat. Es veuen massa actors a escena sense cap motiu clar. Afortunadament, cal celebrar que les entrades de la Monyos (Teresa de la Torre) a la Rambla sempre són molt lluïdes. I també cal destacar la florista Paquita (Cristina Murillo), que sap insinuar un amor secret amb el sabater sense necessitar de dir-li-ho obertament, i la presència angoixant de la dona (Itziar González) que tortura la Monyos, com si fos el seu remordiment de consciència, pel seu descuit imperdonable. Òscar Mas és un voluntariós netejabotes que vol ajudar tot i no ser gens curós a entendre el patir de Lola, la Monyos.

Per últim, hi ha una voluntat malaltissa en els continus canvis d'escena. Cal dir que es fan prou ràpidament i que l'actitud dels actors és molt adequada (ordenats i sense presses) però no treu cap a anar entrant i traient sovint taula, laterals i tamborets que no sempre aporten a l'escena. La convenció s'entén ràpidament i es pot estalviar moviments i temps que ajudi a guanyar ritme i intensitat. Aquests són uns elements que, ben controlats, poden donar volada al quadre musical. Cal una feina d'identificació d'alguns actors amb els seus personatges i de neteja de moviments i mirades que distreuen en un drama que tindria emoció si guanyés intensitat.