Ramon Ramon, vida plena

València és terra de dietaristes.  L'esment d'alguns noms ho demostra més enllà de qualsevol dubte: Joan Fuster, Josep Iborra, Josep Piera, Vicent Alonso, Rafa Gomar, Ferran Garcia-Oliver, Enric Sòria, Josep Ballester, Ramon Guillem, Joan Garí... Fins i tot es pot afirmar el mateix dels estudiosos del dietarisme literari: Enric Balaguer, Joan Borja, Ximo Espinós, Anna Esteve... Ara, amb la publicació de l'esplèndid i substanciós Dins el camp d'herba, hem d'afegir el nom de l'excel·lent poeta, articulista punyent i tècnic editorial exigent Ramon Ramon (Catarroja, 1970) a la llista dels grans dietaristes que ens arriben del sud. Dins el camp d'herba és un dens i llegidor dietari que recorre l'espai de temps cronològic i existencial entre el 24 d'agost del 2009 i el 5 de gener del 2012.

Dins el camp d'herba és la primera incursió de Ramon Ramon en el camp de la memorialística, però no es nota gens el fet de ser una obra inicial, perquè porta el segell inconfusible de l'autor, quesempre ens ofereix llibres rigorosos i ben acabats. Dins el camp d'herba és un llibre que cal llegir amb molta cura, seguint un ritme de lectura lent per poder copsar totes les implicacions i matisos del text. En molts moments, és necessari, fins i tot, recórrer a la lectura en veu alta, sobretot en els passatges on es poden percebre els contagis de la poesia.

Dins el camp d'herba és un llibre d'una gran varietat temàtica que ens parla de la vida, la mort, el pas del temps, les arts, la cultura, la llengua, el pensament, la societat, la història, la política, els viatges, el transcendent i un llarg etcètera. Però, al capdavall, els temes puntuals estan tractats des de tres punts de vista que es van complementant al llarg de l'obra: el particularisme, l'internacionalisme i l'universalisme. L'autor ens exigeix l'esforç intel·lectual d'anar-nos situant a cada pas.

Dins el camp d'herba és, de base, un dietari, però sovint el text es desplaça cap a altres subgèneres de l'escriptura del jo, com l'autobiografia, les memòries, el retratisme o la crònica de viatges. Com a exemple podríem citar el prodigiós autoretrat que va emergint al llarg de l'obra. I també, en certs moments, va més enllà del memorialisme per abastar altres gèneres, com l'assaig o la teoria literària. En aquest sentit, cal tenir present que el nostre autor sempre exerceix allò que ell mateix anomena “l'observació reflexiva” en parlar del mestre Azorín. Per a Ramon Ramon qualsevol acte o experiència de la vida té un rerefons que cal posar en clar. Aquesta revelació d'elements que operen en profunditat a la vida quotidiana, també es fa extensiva a la creació literària, dotant el llibre d'una sòlida càrrega autoreferencial. Els comentaris sobre la lectura i l'escriptura no tenen preu.  

El llibre engrapa els lectors amb el seu to portentós d'autenticitat, però, seguint Lionel Trilling i Gabriel Ferrater, cal recordar que l'autenticitat i la sinceritat són recursos formals i tècnics. A vegades, l'autenticitat abrandada del dietarista li juga algunes males passades, com ara el proferiment de judicis i opinions més aviat prematurs. Per exemple, les reflexions sobre la presència actual de l'èpica no fan altra cosa que posar en relleu que l'autor desconeix la reconducció de l'impuls de l'èpica tradicional cap al poema llarg modern o la poesia de guerra moderna. Per una altra banda, l'autenticitat de l'autor algun cop desemboca en una actitud d'autoconsciència un pèl excessiva en un dietari.