Cinema Critica

CRÍTICA

Imma Merino

La brillantor cobrint el tòpic

Havent deixat de jugar amb els puzles narratius omniscients, arran de la seva ruptura amb el guionista Guillermo Arriaga, i després de naufragar en les clavegueres barcelonines amb Biutiful, Alejandro González Iñarritu ha canviat de rumb apostant per una comèdia intel·lectual, fantàstica i teatral amb la col·laboració fonamental de Michael Keaton, l'intèrpret de Batman en les dues pel·lícules dirigides per Tim Burton sobre el superheroi. El cas és que, amb Birdman, Keaton juga a l'autoficció mitjançant un actor imaginari, Riggan Thompson, que va encarnar un superheroi justicier volador, però que, intentant conjurar una crisi personal i també professional, vol vindicar-se dirigint i interpretant un muntatge teatral a Broadway. Haurà de lluitar contra ell mateix i contra la seva imatge, contra actors egocèntrics, contra els supòsits del públic, contra les reticències de la crítica i contra els atzars teatrals.

El cas és que el director mexicà torna a demostrar la seva capacitat per enlluernar amb una pel·lícula formalment brillant que crea la il·lusió d'una continuïtat seqüencial. Com si la càmera d'Emmanuel Lubezki enllacés, doncs, un pla-seqüencia darrere l'altre passant dels camerinos a l'escenari, Birdman segueix un grup d'actors (i altra gent relacionada amb ells de manera professional o personal) al final de la gestació d'un muntatge que dramatitza part dels contes reunits a De què parlem quan parlem de l'amor?, de Raymond Carver, escriptor de la desolació, del fracàs de les relacions de parella, de personatges condemnats a ser uns perdedors i a l'autodestrucció. És un perdedor Riggan Thompson? O el mateix Keaton? No exactament. Però el personatge (i no sé si el seu intèrpret) sembla haver-se perdut (s'intueix una deriva incerta com a actor, una mala traça en les seves relacions afectives) i per això sembla buscar una certa redempció, una aspiració recurrent en el món de González Iñarritu, però que sembla aliena a la invocada narrativa de Carver.

El també director de Babel crea un joc de complicitats (o fa picades d'ullet) a partir de l'evident relació entre Michael Keaton i el seu personatge. També juga amb la fama d'Edward Norton de ser capaç de robar les escenes als protagonistes de les pel·lícules. I fins i tot amb el fet que, com a Mulholland Drive, Naomi Watts encarna una aspirant a triomfar com a actriu, si bé amb més anys que en el film de David Lynch.

El cas és que aporta un film certament seductor que juga amb desimboltura amb elements fantàstics i en les fronteres ambigües de la vida i la seva representació, però hi ha un moment en què pot tenir-se la sensació que la brillantor amaga un encadenat de tòpics o de llocs comuns que aleshores poden fer-se evidents: l'actor encadenat a una imatge de la qual se'n vol deslliurar per revelar un talent ignorat; la volubilitat de la fama; els paranys de la indústria de l'espectacle; l'home que, en la plenitud de la fama o potser en l'inici de la decadència, va descuidar la família fins que la dona va abandonar-lo i els fills, als quals vol recuperar, van abocar-se a l'autodestrucció; les histèries, les manies dels actors i també la seva promiscuïtat; el crític (en aquest cas, una dona) malhumorat, ple d'arrogància i de prejudicis. I encara més. Per això, en contra del que finalment vol transmetre sobre la seva arriscada autenticitat, Birdman s'imposa com un artifici calculadament brillant.

‘Gringos' de Mèxic
Els sociòlegs han documentat la sorprenent capacitat d'integració dels immigrants als Estats Units, que pren forma externa en la passió pel beisbol, el futbol americà o qualsevol altre símbol ianqui. Potser el cinema no entra en aquests estudis, el cas és que A.G. Iñarritu apunta als Oscars amb Birdman, com l'any passat Alfonso Cuarón. Els mexicans estan de moda a Hollywood. Però un altre director mexicà, Arturo Ripstein, els acusava en aquest diari de renunciar a les arrels per triomfar: “Són uns cineastes gringos que van néixer a Mèxic per accident.” Bernat Salvà
Birdman
o (la inesperada virtud de la ignorancia)
Direcció: Alejandro González Iñárritu Intèrprets: Michael Keaton, Emma Stone, Edward Norton, Zach Galifianakis, Naomi Watts, Gènere: drama Any: EUA, 2014


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.