Exuberància intel·ligent

Segons el DIEC2, astracanada és una “peça teatral còmica caracteritzada per una acció desbaratada”. Sovint, aquest terme es fa servir amb intencions pejoratives, però no és el cas pel que fa a La tècnica meravellosa, segona novel·la de Max Besora, que el 2011 va publicar la també molt personal Vulcano.

Besora parodia les anomenades novel·les de campus, com les que ha escrit David Lodge, també amb molta càrrega humorística. Però va més enllà i afegeix elements estripats però coherents dins el món que crea. Les connexions amb la realitat eviten amb molta habilitat que ens perdem en una galàxia llunyana on tot s'hi val.

La novel·la té lloc el 2012, en el que podria ser un present paral·lel, a Sant Jeremies, un complex universitari que reuneix “la més alta congregació de ments privilegiades de tot el país per metre quadrat”. Un espai on hi ha la plaça dedicada al novel·lista victorià Anthony Trollope, el parc Nathaniel Hawthorne, la carnisseria Pompeu Fabra i residències per a estudiants com la Don Delillo, on els estudiants escolten grups de música com Les Patates Depressives, fumen tabac marca Almogàvers, mengen pizzes de sardina amb ous de guatlla i magdalenes de Proust. I on es filmen programes de televisió amb actors disfressats de Rousseau, Hume, Diderot i Caterina II de Rússia... Els referents intel·lectuals o quotidians són constants i divertits, exuberants.

Tot i ser una novel·la força coral té dos personatges amb més protagonisme, Juan Ramon Calostre, conegut com a J.R., l'únic ésser humà nascut a Sant Jeremies (probablement fill de dos estudiants fogosos que el van abandonar) i al qual li surt una lleganya intel·lectual amb una gruixuda crosta perquè se sent “imbècil, irracional, brut i menyspreable, un perdedor inútil, un porc fastigós, un cretí vergonyós” i té la cara plena de grans de pus. L'altra és la Rosseta Stone, atractiva i de casa bona, defensora dels llibres en paper, que trenca la relació de parella amb J.R. i que queda abduïda pel gruixut volum La tècnica meravellosa, d'un guru anomenat Allioli Rinpoche, líder de la Universitat Infinitista, una mena de secta: “L'infinitisme és la nova ètica del segle XXI [...] una neoètica que ha sabut escapar de la terrible lògica del capitalisme per viure una vida lubricada, sense lleganyes intel·lectuals, extraterrenal i totalment macrobiòtica, anterior al pensament il·lustrat.”

Altres personatges són Juana Darc, Rigoberta de Cogorza, Flipo Baptista, Rita Rico, Gerardo Gerundio... Aquest últim, professor assetjador, afirma: “Per desgràcia, l'estudiant és una mercaderia, entès que representa una mercaderia en un món de mercaderies controlat pel mercat internacional de mercaderies. Una carrera o un màster ja no serveixen per a res.” I és que Besora fa una crítica al sistema acadèmic (o hi juga, o amplia la visió que se'n té), tot i que també al social sense perdre en cap moment la capacitat lúdica amb què va alternant reflexions de filosofia d'alta volada amb escenes de sexe adolescent (amb rebentada de grans inclosa); personatges caricaturescos ficticis amb molts noms reals considerats la base de la cultura moderna; cites en llatí amb diàlegs en argot català, en què transcriu la parla típica dels pijos o d'algú amb un aparell d'ortodòncia.

Max Besora (Barcelona, 1981), músic de formació i professor de català (es nota, perquè el text és formalment impecable), té un nervi narratiu i una imaginació tan rica i humorística que, a banda del Lodge ja citat, recorda el Marià Veloy de Königsberg, el Jordi Nopca d'El talent, el Con pecado concebido, de Sergi Escolano, i Mentre el món explota, de Roderic Mestres, publicat també per Males Herbes, per posar exemples recents d'autors joves. Entre d'altres motius perquè el to de comèdia no vol minimitzar la càrrega crítica i intel·lectual, al contrari, la reforça.