De València a Barcelona

L a Pavana suma trenta anys d'història. Hongaresa ja en fa vint. Aquestes dues companyies del País Valencià seran aquest final de gener a la cartellera de Barcelona. Si els de La Pavana trien els textos a partir de les seves motivacions, la companyia Hongaresa es caracteritza per treballar dramatúrgicament amb material propi. I és que, aprofitant la temporada a La Seca, Zarzoso també prepara un taller a l'Obrador de la Sala Beckett (un altre espai còmplice amb aquesta companyia que, de fet, compta amb Lluïsa Cunillé com a referència de la companyia a Barcelona). La Pavana ha esdevingut la degana de les companyies valencianes, en què sembla haver-hi dues generacions més: les que estan a punt de fer vint anys (com també podria ser Albena Teatre al costat d'Hongaresa o els irreverents i corrosius amb el poder Pot de Plom) i les d'última fornada (i ara cal esmentar El Pont Flotant, per exemple).

El Teatre Gaudí Barcelona programa, novament, La Pavana. Si el 2011 van meravellar amb Una jornada particular, d'Ettore Scola, ara s'apunten a una comèdia de bulevard francesa. L'obra, de Gérald Sibleyras i Jean Dell, s'empelta amb una situació quotidiana que pren aires còmics i dramàtics per moments, amb eficaços girs dramatúrgics. Com pot ser el cas d'El nom (Matthieu Delaporte, Alexandre de la Patellière), que va protagonitzar Joel Joan al Goya, el 2012; o bé amb Un aire de família (Agnès Jaoui, Jean-Pierre Bacri), que va protagonitzar Francesc Orella al Romea el 2013. Sens dubte, la gran referència del moment per al públic de Catalunya és Yasmina Reza amb múltiples presentacions professionals com pot ser Art al Tívoli en dues produccions germanes: Una comèdia espanyola (TNC, 2009) i Un déu salvatge (Goya, 2010). En aquest cas, La Pavana tria una peça còmica que, tal com explica el director i actor Rafael Calatayud, fa una reflexió d'una parella als 55 anys: per una anècdota remunten la seva vida ara que obren la nova etapa un cop els fills s'han emancipat. Calatayud ho té clar: “També el drama necessita humor.” La seva comèdia, doncs, és de contingut i garanteix molta identificació amb els espectadors, que “riuen, reflexionen i s'emocionen”. Paco Zarzoso, fundador d'Hongaresa, reconeix a La Pavana el mèrit de dignificar la comèdia amb sensibilitat “que reflecteix la fragilitat dels personatges” alhora que ha fet moltes apostes per introduir autors europeus contemporanis a l'escena valenciana.

Hongaresa és una companyia que parteix d'una obra que arrenca ja en la mateixa escriptura. Rafael Calatayud no dubta a dir que són “una de les companyies capdavanteres a València”, gràcies a la marca de Zarzoso (d'actor, autor i director en bona part dels muntatges). Hongaresa practica un teatre més arriscat però que aconsegueix atrapar per la seva originalitat en els plantejaments dramàtics i que es caracteritza també per un cert aire crític amb el poder. Efectivament, a Serenata para un país sin serenos es fa una caricatura del president de l'equip de primera divisió, el Ràpid Sport Club, mort d'una manera violenta després de la pallissa d'uns desconeguts. A la sala VIP, la seva segona esposa i el fill del seu primer matrimoni reben les visites de diferents persones relacionades amb el difunt: Des de l'expresident del club, a la secretària (d'una bogeria lúcida), l'últim sereno de la ciutat i, fins i tot, l'espectre del difunt. El repte del muntatge és convertir les paraules en música per aquesta serenata. Fer dialogar personatges que parlen amb uns altres que s'expressen amb música és un salt creatiu en el buit, un dels reptes que interessen la companyia, diu Zarzoso. De fet, aquest és el títol del seminari de Zarzoso a l'Obrador: Teatre i música, que es fa del 22 al 30 de gener.