d'ara i d'aquí
mONTSE FRISACh
Picar l'ullet al passat
Ben al contrari de molts artistes contemporanis, Jordi Cerdà (Barcelona, 1949) està convençut que no es pot anar endavant sense mirar al passat. L'obra d'aquest artista –membre del grup de conceptuals catalans que va esclatar amb força als anys setanta– dialoga constantment amb la història de l'art i de la cultura, sense complexos, lliurement i amb un component importantíssim: el sentit de l'humor. Lluny de semblar pedants i malgrat estar plenes de referències culturals de tota mena, les obres de Jordi Cerdà són directes i molt visuals, amb diversos nivells de lectura. Funcionen per sí mateixes estèticament però el seu contingut té estructura de nina russa (“de capes de cebes”, diu ell) i des d'aquest punt de partida els suggeriments són infinits. “La dialèctica amb el passat, no és per copiar sinó perquè em permet treballar d'una manera més lliure, m'obre tot un ventall de possibilitats noves”, afirma l'artista.
Amb el seu aspecte de savi despistat i la seva senzilla amabilitat, Cerdà ha desplegat el seu treball al llarg de quatre dècades en diverses disciplines: el collage, el vídeo, la fotografia, la performance, l'objecte... Però no hi trobem calaixos compartimentats en la seva obra: tot es relaciona com en una teranyina. Els temes apareixen i reapareixen en moments diversos: Duchamp, Deleuze, els artistes del Renaixement, Freud...
En l'exposició que Cerdà presenta ara a la galeria H2O de Barcelona, les referències culturals s'expressen en collages de diverses dimensions, una sèrie de sis caixes objecte i dos vídeos, tots dels últims tres anys, que tenen en comú la idea amb la idea de l'interiorisme. “No són interiorismes en el sentit arquitectònic, encara que en les caixes i la sèrie de collages inspirats en el pintor danès Hammershoi sí que també ho són. Són interiorismes del passat, interiorismes del cos...”
Cerdà acostuma a treballar amb sèries. En la titulada Les ciències naturals aprofita velles làmines escolars de ciències, que va comprar fa trenta anys però “que aleshores ja eren antigues”. En elles, l'artista ha enganxat dibuixos i estudis naturals de Leonardo da Vinci. El diàleg entre Cerdà amb la història i l'art és una constant.
En un altre conjunt de collages Jordi Cerdà s'acosta a l'obra de l'erudit jesuïta alemany del segle XVII Athanasius Kircher, científic i lingüista, que entre d'altres coses, va intentar desxifrar els jeroglífics egipcis, encara que sense èxit. Els increïbles enginys de Kircher, amb càmeres obscures i miralls, conviuen amb la moderna arquitectura de Berlín en els collages de Jordi Cerdà.
En les caixes-objecte que s'inclouen a l'exposició, l'artista juga amb la idea de la casa de nines creant racons domèstics amb mobiliari de miniatura però amb títols irònics: Polític deixant passar el temps; o Racó per llegir a Nietzsche, Marx, Freud, Derrida, Deleuze. No és el primer cop que Jordi Cerdà treballa amb aquest tipus de miniatures. En l'anterior exposició de l'artista a la galeria H2O, dedicada per complet a Marcel Duchamp, Cerdà ja utilitzava aquestes petites peces que, explica, malauradament comencen a ser molt difícils de trobar.