Tot un joc orquestral molt ben afinat

V estida de vint-i-un botons, com exigeix el decòrum d'una orquestra que celebra els seus 25 anys d'història, l'Orquestra de Cambra de l'Empordà es disposa a interpretar un repertori d'un cert caire popular. Però la vareta de Jordi Purtí (la batuta no l'abandonarà, com aquell qui diu, el seu director musical, Carles Coll) descol·loca la situació. Converteix cada partitura en la clau per a un gag. Cosa que obliga a una saludable mutació en el posat hieràtic dels músics i també a una modificació en les partitures. El joc funciona perquè els primers amb ganes de passar-s'ho bé són la dotzena d'intèrprets que alternen, àgilment, les responsabilitats del seu instrument amb el joc que proposa Purtí. Com més aparells còmics construeix aquest director i autor, més frescos apareixen. Ja no necessita representar els gags típics de final de curs com aquell del rodatge del Brindis de la Traviata (es va veure tant a Hop!era, interpretada amb cantants lírics, com a Operetta, amb el Cor de Teatre de Banyoles) en què finalment no hi ha cinta a la càmera. Ara, la composició, els equívocs vénen de la mateixa litúrgia d'una orquestra de cambra clàssica.

Purtí, de bracet amb l'ànima d'aquesta formació, posa uns límits a la seva bogeria musical: que les peces populars s'identifiquin i que el traç gruixut còmic no els faci caure en el ridícul. Tots dos perills se superen notablement, bàsicament, per l'honestedat i les ganes de joc dels músics. Si es perdés la frescor, entraria la mecanització i es podria caure en un pou molt fondo. Però, com que en cap moment els intèrprets deixen de ser músics amb ganes de jugar (ja es veu que s'ho van passar molt bé als assajos, descobrint una vis còmica en l'altre que ignoraven), aquest bon humor contagia la sala fàcilment. La comunió és directa. I l'entrada, i varietats dels gags, permet una sana distracció alhora que es degusta una interpretació musical excel·lent. Efectivament la sensació és que l'actuació es fa curta. El millor que li pot passar a un espectador de teatre en un temible concert de clàssica. Seria molt bo que els programadors municipals aprofitessin aquest muntatge per fer més pròxim el repertori de musica clàssica (tranquils, que també hi ha una notable dosi de bandes sonores de pel·lícules amb dinosaures, vaixells que s'esberlen en el glaç, taurons, i personatges de la part fosca d'altres galàxies, i que continuen ben presents tot i haver estat estrenades fa dècades!). És més, que aprofitessin per a una contractació doble tot agraint la celebració dels 25 anys d'una orquestra que sap conciliar les partitures més serioses amb les bromes més increïbles, sense perdre afinació. Segurament, la tramuntana els té ben ensenyats...