“Era millor deixar-los explicar els seus somnis”
Jackson i Salomé (Kenya) recorren 15 quilòmetres en dues hores per arribar a la seva escola. Carlitos (Patagònia argentina) en recorre 18 a cavall amb la seva germana. Zahira (Marroc) travessa 22 km a les muntanyes de l'Atles per arribar al seu internat. Samuel és un nen discapacitat de l'Índia que va a l'escola en cadira de rodes (4 km), ajudat pels seus germans, amb el somni d'un dia ser metge i poder ajudar els nens discapacitats com ell. Tots ells protagonitzen el documental francès Camino a la escuela, que ha tingut un milió i mig d'espectadors només a França i triomfa allà on s'estrena. Caixafòrum Barcelona en va acollir l'estrena a Catalunya, i avui arriba a les sales de cinema, com a part d'un projecte educatiu més ampli (més informació a www.caminoalaescuela.com).
D'on va sorgir la idea d'aquest projecte?
Jo vaig treballar 12 anys a Kenya, fent documentals d'animals per a grans cadenes, i sempre veia nens amb uniforme d'escola, descalços, amb la cartera, que corrien. Sabia que anaven a l'escola, però no sabia on tenien la casa ni on estava l'escola. Un dia en vaig parar un i li vaig demanar d'on venia. Em va dir que venia del seu poble, que ja havia caminat una hora i mitja, i encara li faltava una hora. Li vaig demanar per què caminava tres hores cada dia per anar a l'escola, i ell va dir que volia aprendre, i tenir una vida millor que els seus pares. Se'm va ocórrer la idea de fer una pel·lícula sobre nens del món als quals els és extremadament complicat anar a l'escola, però que malgrat tot i van, gràcies al seu coratge.
Per què descriu aquests nens com herois?
Penso que són herois perquè per a ells l'accés a l'escola és gairebé impossible. Fa falta una voluntat molt gran per fer el que fan, i em semblen uns veritables herois de l'educació, per la distància que recorren, els perills, el fred, a vegades la família... I quan hem mostrat aquesta pel·lícula als nostres nens occidentals, són ells que han dit que són herois, no he estat jo. Avui en dia ens calen exemples com aquests, a la fi del món, perquè l'educació per a ells sembla impossible, però han decidit anar a escola per tenir una vida millor. Els seus pares no van poder anar-hi, i ja han pres consciència que si els fills hi van viuran millor que ells.
Creu que al conjunt del planeta l'educació és més accessible que fa uns anys? Anem a millor?
Sí, jo crec que l'educació és al centre del món, encara que en determinats països s'impedeix als nens anar a escola per controlar la població, perquè un poble amb educació és un poble que es pot defensar i reflexionar. L'educació té avui en dia una importància extrema. El principal problema que hi veig és en el pas de primària a secundària. Molts països tenen l'educació primària obligatòria, i quan l'acaben, molts nens deixen l'escola, perquè és massa cara, perquè els pares fan treballar els nens, perquè les nenes es casen molt joves...
Per què no utilitza la veu en ‘off' ni fa entrevistes als protagonistes o les famílies?
Una veu en off podia introduir un punt de vista occidental. De tota manera, tenia previst posar-ne una, però quan vaig revisar les imatges i vaig fer traduir tot el que deien els nens, vaig trobar que hi havia molta poesia i que no calia res més, era millor només deixar als nens explicar-nos la seva vida, els seus somnis, que no pas explicar nosaltres en el seu lloc que és dur, no és fàcil... Ara estic encantat de no haver afegit comentaris.
