Que rodi la pilota, que exploti l'emoció

Gelabert és un savi en el món de la dansa. Una saviesa en dibuixar en una pissarra coreografies que podrien ser jugades d'estratègia. I que també pot transmetre amb el seu cos llarg i prim a escena, com si fos un Cruyff anònim (perquè comparar un ballarí amb un jugador de futbol sempre serà insultant). Amb Foot-ball hem sabut que, a més, és un gran aficionat al futbol: perquè hi veu, en els cracs, veritables formes de ballar mentre condueixen la pilota a la porteria contrària. Foot-ball, de fet, juga amb la recreació de les jugades que es projecten en pantalla i la recreació dels ballarins. Amb unes coreografies incessants que miren de conciliar vídeo i ball com si fossin una mateixa peça.

Certament, és un treball ingent de selecció de vídeo i també de recrear una acció d'un partit (control de pilota, xut, falta, aturada, penal...) en embrió coreogràfic. Tot i que el treball de vídeo procura no enfosquir el treball en directe dels ballarins, a escena es produeix un col·lapse de material que (amb l'excepció del penal, en què sí que hi ha ben reflectit el moment tens del tot o res: la victòria o el ridícul per fallar un gol cantat) trasbalsa l'espectador i amaga aquesta dramatúrgia quasi intuïtiva.

I és que el coreògraf potser oblida la màxima de Cruyff: qui ha de córrer és la pilota, no els jugadors. De fet, el mèrit dels futbolistes és dominar el joc amb el mínim desgast possible. En dansa, sí, també hi ha uns moviments comparables als de Messi, Xavi, Iniesta, Puyol o Valdés, però tot és per generar una voluntat, una expressió, una emoció. I aquest notable exercicii generós desgast manté una certa èpica però obvia l'emoció, l'escalf que fa que un espectador arrenqui a aplaudir o que dos hooligans desconeguts s'abracin tot cridant.