Els ocupats i la funció

D'antuvi, en néixer, els nostres genitors el que demanen per a nosaltres és una ocupació, una plaça a la societat establerta perquè tinguem la seguretat d'uns guanys o ingressos de moneda que ens permetin mantenir el dret de subsistir entre els altres ocupats. Em sembla molt bé perquè cadascú ha de contribuir d'alguna manera al conjunt de les estructures que ens permeten ser presents en una societat concreta.

He escrit exactament ocupació, estar socialment ocupat, ser una de les baules de l'organisme social. Un s'ocupa d'una cosa, un altre d'una altra; però quan un té una ocupació es preocupa de la funció social que correspon al lloc que ocupa? La funcionalitat de l'ocupació s'ha anat perdent i actualment el que importa és tenir els ingressos pecuniaris; el sentit i dimensió del temps d'ocupació que implica la plaça social ocupada, ha perdut la responsabilitat personal inherent; és igual ocupar-se d'una cosa que d'una altra.

Res val res perquè viure s'entén com una mecànica de la qual cal gaudir mentre sigui possible. Obvi que per aquests viaranys no anirem enlloc; si les nostres ocupacions no tenen cap més funció que la de mantenir el mecanisme social, és que alguns hem entrat al principi de la regressió vers el salvatgisme científic: ocupar la plaça que et fa útil a la mecànica social i prou.

Als individus només els queda reservat decidir el grau de satisfacció o de desastre acceptat o assumit, res més. No predico cap espiritualitat específica però sí que demano un sentit al projecte vital.