Crítica
rock
El millor Tweedy
Jeff Tweedy –al capdavant de Wilco però també en solitari– ha actuat a Barcelona tantes o més vegades que alguns dels músics catalans més populars. Feia, però, una eternitat que no es veia un Tweedy tan estimulant com el de dilluns, acompanyat a la bateria del seu fill Spencer –de viatge per Europa amb son pare abans de començar d'aquí a uns mesos la universitat– i d'un quartet molt allunyat del virtuosisme de Nels Cline i els altres músics de Wilco, però, en canvi, amb una naturalitat i una jove innocència que, a Tweedy, li va fer sumar molts punts.
Veure'l, d'una banda, relaxat i destensat, i, de l'altra, en permanent estat d'alerta pel fet d'afrontar un repertori majoritàriament nou amb una banda nova va esdevenir una poderosa combinació. La primera part va transcórrer amb fluïdesa tot i no estar, el gruix del públic, familiaritzat amb les cançons del disc que pare i fill van publicar al setembre: Sukierae. En la segona, Tweedy –injectant nous matisos a cançons de Wilco com One wing, Jesus etc i I'm the man who loves you– va evidenciar que cantar sol amb guitarra és una cosa que fan molts, però que ben pocs –entre els quals, ell– fan bé de veritat. I, al final, amb banda i per mitjà de cançons de Neil Young i Doug Sahm, el de Chicago va demostrar que, quan s'ho proposa, encara és capaç de tocar country rock amb geni i passió. Jeff Tweedy en la seva millor versió.