les companyies, al Tantarantana
J. BORDES
Un vendaval descarat
El Tantarantana acull companyies joves per posar a prova uns muntatges, d'entrada, sense complexos
E l cicló és un vent tropical assolador acompanyat de pluges provocades per una depressió molt marcada. Doncs això mateix pretén el nou impuls del Tantarantana: Provocar un fort cop de vent que remogui les estructures i permeti que els artistes es facin coresponsables del seu espectacle més enllà encara de la seva creació i representació a escena. Sense pretendre-ho (asseguren) la majoria de les companyies seleccionades han optat per temes aparentment divertits, fàcils, però que amaguen algun punt de crítica (més o menys evident) sobre l'actualitat. Té una altra bondat aquest nou Cicló del Tantarantana i és que neix amb la voluntat de ser cíclic: el compromís és que les companyies puguin repetir fins a tres anys en aquest programa. De fet, no es descarta que hi hagi noves incorporacions la temporada vinent i que allargui la temporada alguns mesos més.
El primer avís del Cicló és Teenage dream, de Projecte Nisu, que ha arrencat aquesta setmana i s'allarga fins a l'1 de març. Els de Projecte Nisu fan propostes molt diferents entre elles, tot i que sempre estudien molt la forma audiovisual amb què completar cada peça. Si al Festival Grec 14 van estrenar Shell, una història quasi apocalíptica inspirada en el mite de Sísif (aquell home condemnat a carregar una pedra dalt d'una muntanya perquè caigués de nou a la vall i l'hagués de traginar de nou, sense repòs), ara investiguen en la transformació de Hanna Montana a la irreverent Miley Cyrus. Ho fan per a abordar la revolució de l'adolescència. I s'atreveixen a relacionar-ho amb la música de Jacques Brel amb una visió, evidentment, més romàntica. Des de Projecte Nisu entenen la creació contemporània com un camp de creació col·lectiva, amb una imprescindible multidisciplinarietat, “que parlin més la imatge que les paraules”, comenta Guillem Gefaell.
Cada companyia es dissenyarà el seu calendari d'actuacions completant-la amb activitats pensades per a cada espectacle. També hi ha acordat que es convoqui un concert amb algun grup còmplice. En el cas de Teenage dream, per exemple, la invitació és per al trio amb perruques de The Mamzelles. També hi ha la voluntat de ser molt pròxims als espectadors, facilitant el màxim la trobada després de la funció en algun local proper del carrer de les Flors. El Tantarantana també busca la implicació amb els alumnes de l'institut veí, el Milà i Fontanals. De fet, alguns dels assaigs es faran en aquests equipaments i permetran que un grup d'estudiants puguin conèixer com evoluciona un muntatge, des de la idea a la factura final. I és que el Tantarantana no vol renunciar al públic més jove que, fins ara, més ha costat apropar al teatre. En la voluntat que els grups puguin experimentar el màxim de camps, se'ls permet que facin les seves funcions a l'escenari (aquesta temporada ha crescut de fondària per donar més possibilitats a les coreografies) o bé a l'àtic, un espai que fa dos anys que gestiona la sala. També es convida que les companyies s'aventurin en accions per al teatre familiar. És el cas d'Infants terribles, el segell familiar de la Cia. de Teatre Estable de la Casa Real. Han volgut trencar amb tots els tòpics i s'han quedat amb les engrunes: Uns personatges vinculats al món de l'escena i la invitació que tothom participi a La fàbrica de les històries. Tant, que són els mateixos espectadors els que trien els temes i, fins i tot, poden aportar elements escenogràfics si es presenten a la sala una estona abans de la funció. Tot és possible si hi ha ganes de revolucionar. Com ara reproduir la conversa de la parlamentària del PP Alícia Sánchez-Camacho a la Camarga a Camargate. O fer conya de la feina de merda, d'un grup imprevisible com és La Calòrica. Que tremolin els fonaments!