CRÍTICA
jordi bordes
Un cop fresc de vida en un cos de nicotina
L'alè de la vida és un compendi de preguntes sense respostes, que commouen l'espectador des d'una veritat interpretativa. És un espai llunyà amb una situació extrema però que apel·la a les fragilitats individuals de les persones de mitjana edat. És un port on sembla que hagin d'atracar totes les pors. La boira i aquella remor freda de les onades els bressola. Aquest aire fred, aquestes preguntes obertes fereixen els pulmons amb restes de nicotina. Què li diria una dona casada a l'amant del seu home quan aquest les ha deixades, a les dues, per una de més jove, que li ha redescobert el plaer de viure? On queda l'orgull, la dignitat, la venjança, la desídia? Com es pot refer una vida que se sap esgotada quan no hi ha gaires motius per a la felicitat? Com s'arriba a la redempció dels personatges, a la complicitat de les perdedores? Com es llepen les ferides, per guarir-les?
L'alè de la vida és una obra intensa, que va revelant els secrets d'una relació difícil d'un home sempre despreocupat i egocèntric i dues dones aparentment completament diferents. Però, tot i el dramatisme, David Hare trena unes rèpliques carregades d'un humor cínic, que sorprèn la concurrència i que fa que les dues actrius (Mercè Arànega i Anna Güell, sublims) pateixin un avui encara més desconsolat. Són uns personatges fills del maig del 68, però amb prou experiència per saber que tot va ser un preciós miratge. El cinisme entén poc de comprensió de l'altre. Glop amarg que congela uns pulmons, ferits de nicotina. Magda Puyo planteja una acció ben directa. Amb unes pauses que remeten al passat hippy de l'illa i que fa més trist el ball a mesura que es veu la profunditat de les ferides d'avui de les dues dones.
La companyia Q-Ars Teatre torna a la càrrega a la Sala Muntaner. Ho fa sense Mercè Anglès, que els va deixar l'estiu passat per culpa d'una inoportuna malaltia. Anna Güell, amb la complicitat de Magda Puyo i de Mercè Arànega, fan tot un homenatge a la difunta amb la mateixa intel·ligència i intensitat, posant a escena un text d'un autor que sap retratar perfectament la buidor de les dones madures, que reivindiquen el seu espai íntim de dret a la vida, a la llibertat, a prendre les decisions. Però que, alhora, se saben emmordassades per l'amor. Aquest text el van triar i Anglès va signar com a ajudant de direcció. La seva malaltia no li va permetretampoc aquest consol, quan ja sabia que no tindria l'energia per pujar a escena. En aquella comunió de les dues actrius, probablement Anglès hauria fet el paper de fràgil, de dona traïda. I Güell, la de dona que mata els mals records amb cinisme. Ara, és Güell la que substitueix el rol de la seva excompanya. La vida és un glop amarg que ens rebel·la, inútilment, de la mort.