Un quadre, un autor, una època

Durant molts anys, generacions d'historiadors de l'art i d'afeccionats a la pintura només han pogut conèixer l'obra de Ramon Martí Alsina El gran dia de Girona gràcies a una petita reproducció en blanc i negre que il·lustra el volum VI de la Història de l'art català; en aquest mateix llibre, Francesc Fontbona esmenta les grans dimensions i la importància de la peça en el context artístic català de la segona meitat del XIX, però, a banda d'això, la disponibilitat d'informació sobre l'obra ha estat pràcticament nul·la. La manca de dades i el desconeixement, però, no es limiten a aquest quadre: és en general l'art català del segle XIX el que, més enllà de Fortuny i del modernisme, ha estat massa poc estudiat i és, per tant, encara molt desconegut per a la majoria de ciutadans. Només així es pot entendre que la figura del mateix Martí Alsina, personatge destacat de la Barcelona del seu temps, no sigui avui dia més que un nom que, amb sort, algú associa amb la pintura de paisatges.

Fou justament el contrast entre les dimensions i el significat de la peça i la migradesa del que se'n coneixia, juntament amb l'avinentesa de la celebració del bicentenari dels fets que el quadre commemora, el que va servir d'estímul per posar en marxa un projecte que conclourà d'aquí a un any amb la instal·lació de l'obra, ja restaurada, a l'auditori de la nova delegació de la Generalitat a Girona, i per tant la seva presentació al públic per primera vegada després de 70 anys. Al llarg d'aquest camí han estat moltes les persones i institucions que han col·laborat per fer possible la recuperació d'aquesta peça cabdal i singular, les veritables dimensions estètiques de la qual no podrem valorar adequadament fins que no estigui completament instal·lada. És impossible esmentar tothom qui ha pres part en el projecte, però no podem oblidar l'impuls decisiu del Museu d'Art i dels seus dos darrers directors, Josep Manel Rueda i Josep M. Trullén, que des del principi van creure en la viabilitat d'una idea que d'entrada semblava irrealitzable; la col·laboració de Miquel Sitjar, director dels serveis territorials de Cultura, que va participar en totes les gestions; la bona predisposició de Josep Fuses i Joan Viader, que van adaptar el seu projecte per fer possible la col·locació de l'obra al nou edifici; el suport de Jordi Martinoy, que va assumir amb convicció una proposta inesperada; l'entusiasme de tot l'equip del MNAC, propietari del quadre, que ha fet honor a la N del seu nom i ha actuat com un veritable museu de país, i, evidentment, la generositat de la Fundació Caixa de Girona, que és qui ha fet possible amb la seva aportació econòmica tot el procés de la restauració i el trasllat.

La recuperació d'aquest quadre ens dóna peu a plantejar-nos tota una sèrie de qüestions referents a la història de l'art català que fins ara potser no han estat prou estudiades: per exemple, sobre l'existència i característiques de la pintura d'història, gènere pictòric del segle XIX per excel·lència, al nostre país; sobre l'aparició de la figura d'un artista amb inquietuds polítiques i intel·lectuals, i amb ànsies d'independència econòmica; sobre el significat dels conceptes de romanticisme i realisme aplicats a l'art elaborat a Catalunya en aquest període; sobre l'entrada al nostre país del concepte de modernitat; sobre les relacions entre la pintura catalana i la de la resta d'Europa... Des de la perspectiva de Girona, l'obra ens convida a preguntar-nos pels motius que van dur l'autor a tractar un tema històric gairebé contemporani però que en principi li era aliè, i ens condueix a repensar l'imaginari i la iconografia de la guerra del Francès i els setges de la ciutat, tal com es van presentar en l'art i la literatura del moment.

Tots aquests temes estan relacionats amb l'obra i la figura de Ramon Martí Alsina (1826-1894) i amb el seu context artístic i intel·lectual; en qualsevol de les seves dimensions (com a pintor i professor a la Llotja, republicà liberal i ateu convençut, amic de Monturiol, Cerdà i Clavé, pioner entre els artistes que viatjaren a París, membre de l'Ateneu Barcelonès i d'altres societats, home de món i de caràcter abrandat...) ens apareix com una figura emblemàtica d'un període massa desconegut però en el qual es van forjar molts dels elements fonamentals per a la configuració de la Catalunya contemporània.

Més enllà del redescobriment d'un quadre, doncs, és tota una època la que ens demana ser reexaminada; l'esforç haurà valgut la pena si, una vegada el quadre estigui de nou penjat, tots plegats coneixem una mica més i millor el seu autor i el seu temps.