Els quatre cicles del sol, la festa vella (I)

En la festa vella el pas del temps astronòmic i agrari era representat dramàticament (litúrgicament) a través de la mitologia i la iconografia dels seus mites, personatges i herois. Amb la universalització de la religió cristiana a Occident, el solstici d'hivern, el Nadal, el naixement del Nen Jesús, passà a tenir l'equivalència del sol nou, de la promesa d'un nou any amb el retorn del sol, que cada dia donarà més hores de llum. Fins avui el cristianisme ha conservat en la imatge d'aquest Nen adormit al pessebre la corona solar nimbant el seu cap, els rajos del sol, com podríem trobar en qualsevol arcaica imatge del solis invicti romà. La religió antiga adopta l'arbre com a imatge iconogràfica principal de l'equinocci de primavera. Per als celtes era l'alzina, per als germànics, el tell, per als mediterranis ho havia estat el lledoner, a la soca dels quals es trobaven les imatges de la marededéu. Posteriorment el cristianisme convertí aquest arbre (l'arbre maig) en la creu (la creu de maig), l'arbre de la vida.

El solstici estival tenia com a símbols sagrats l'aigua i el foc. El foc continua sent avui l'element principal de la festa de Sant Joan, i recordem que és amb l'aigua que aquest sant batejà Jesús, i amb ella es continua donant entrada a la comunitat a tots aquells que han de pertànyer a l'ecclesia. A través del mite de Ceres, deessa dels cereals, la filla de la qual, Persèfone, raptada per Hades (déu dels morts), va haver d'acceptar de viure mig any amb el pare a l'avern (durant tardor i hivern), mig any amb la mare damunt la terra (primavera i estiu), es representà l'equinocci de tardor. El misteri de la llavor enterrada, que ressuscitarà a la primavera. I avui seguim celebrant, entrant novembre, el dia dels difunts, enterrats, i el dissabte de glòria de la Setmana Santa, en què Jesús ressuscitarà.

Políticament la festa vella era conduïda i influïda per l'oligarquia aristocràtica terratinent a través del clergat. L'exponent espectacular màxim de la festa vella va ser el Corpus Cristi. En l'egregi seguici processional del Corpus, justificat per l'exposició pública del pa sagrat, hi participava tota la societat, classes i sectors, en una magna mostra escenogràfica on la ciutat es veia representada en ordenada jerarquia, des del poble menut movent les estructures festives: gegants i altres entremesos i exercicis pervivents d'arcaiques creences, les classes dirigents amb la pompa del vestuari, els gremis exhibint l'adreç escenogràfic de banderes i penons gremials, i l'alt i baix clergat amb la sacralitat divina de la religió, que els subjectava a tots. D'aquella posada en escena de l'arcana religió còsmica, d'aquesta festa de la ciutat, el Corpus Cristi, de la futura modernitat que haurien d'aportar les noves classes, la burgesia industrial i l'obrerisme, naixeria, entrat el segle XX, l'actual model festiu català, que ha perviscut, amb els lògics agençaments, fins entrar en el nostre segle.