Mirador
Cantar des del crepuscle
Bob Dylan fa una pregària del romanticisme de Sinatra
La llegenda explica que l'estiu de 1950 Frank Sinatra va agafar un avió des de Los Angeles fins a Barcelona, per poder-se plantar de manera imprevista davant de La Gavina de s'Agaró, on Ava Gardner tenia una discreta relació amorosa amb el torero Mario Cabré mentre rodava a Tossa de Mar Pandora y el holandés errante. Un any després, Frank Sinatra va començar a cantar una trista cançó d'amor anomenada I'm a fool to want you, on entre altres coses deia: “Compartia un petó que abans havia donat el diable. Et desitjo.”
L'any 1951, Bob Dylan tenia 10 anys, havia començat a tocar el piano i s'havia comprat una guitarra per correu. En la ràdio escoltava les balades de Frank Sinatra i en els balls de la seva adolescència el van portar cap a les seves primeres trobades romàntiques. Ara, als 73 anys i després de situar-se més enllà del bé i del mal, Bob Dylan obre el seu nou disc, Shadows in the night, amb una versió d'I'm a fool to want you. Els violins orquestrals que acompanyaven el tema romàntic de Frank Sinatra han estat transformats gràcies a una guitarra suau pedal steel i la veu del crooner és substituïda per una veu de baríton, ronca però més clara i transparent que la veu que havia acompanyat els darrers treballs discogràfics de Dylan, com ara The tempest.
I'm a fool és la primera de les 10 cançons romàntiques de Frank Sinatra que Dylan interpreta en un disc en què el romanticisme dels temes melòdics dóna pas a un to marcadament crepuscular. Shadows in the night recupera des de clàssics composats per Irving Berlin com ara Autumn leaves fins a Stay with me, un sumptuós tema que Frank Sinatra interpretava en la banda sonora d'El cardenal d'Otto Preminger i que ara Dylan converteix en una inquietant pregària.
L'any 2007, el cineasta Todd Haynes va proposar a I'm not there un curiós retrat calidoscopi d'alguns dels molts Bob Dylan possibles. En la seva biografia va decidir que el músic de Minnesota fos interpretat per nombrosos actors i fins i tot per una actriu –Cate Blanchett–. Haynes volia descriure com en la seva personalitat convivien moltes vides, moltes recerques i molts estils. Entre altres coses, en el calidoscopi de Todd Haynes sorgia un cantant de folk que un bon dia va agafar la guitarra elèctrica mentre els seus seguidors l'acusaven de Judes, també hi havia el cantant de rock que va tenir un accident de moto i va reaparèixer convertit en un cantant de Nashville i música country, fins i tot hi havia lloc per al cantant que va acostar-se al cristianisme per aprofundir en la música negra i trobar en el soul noves fonts d'inspiració. Entre aquesta cartografia d'estils diversos, probablement el vell Dylan capaç de transformar les melodies romàntiques en estranyes pregàries carregades de tristesa ocupa un lloc a part.
En escoltar els temes de Shadows in the night matisats per la gravetat i força de la veu de Dylan resulta inevitable pensar en la figura de Chet Baker als anys vuitanta, quan torturat per les drogues i per les seves experiències vitals cantava amb una veu greu, feia versions en clau jazzística de les velles cançons melòdiques americanes que tocava en els concursos radiofònics. Chet Baker també té una excel·lent versió d'Autumn leaves interpretada amb Ruth Young.
Encara que es mogui en un altre registre, la proposta de Bob Dylan també ens pot fer pensar en l'experiència duta a terme per Johnny Cash sol amb la guitarra acústica en el disc American Recordings (1994). En tots aquests casos són discos enregistrats des d'una posició crepuscular, després d'una vida intensa, d'una activitat creativa forta i d'un desig de captar alguna cosa d'allò que el temps esvaeix.
