entrevista
xavier castillón
“Aporto un enfocament fresc al «soul»”
Myles Sanko està destinat a ser una de les grans veus masculines de la música soul d'aquest tercer mil·lenni, com es podrà comprovar el divendres 27 de febrer en el concert inaugural del Black Music Festival 2015, a la sala La Mirona de Salt (Gironès), on el cantant britànic presentarà amb la seva banda el seu primer elapé, Forever dreaming (2014), després d'haver debutat l'any anterior amb l'epé Born in black & white. Conegut com The lovechild of soul, hereu estimat dels grans del gènere, Myles Sanko actuarà a La Mirona precedit per Frank Knurf, el projecte més personal del productor, guitarrista i cantant Frank Montasell (Sol Lagarto). I ara, parlem amb Myles Sanko , que aquest any actuarà per tot Europa, amb dues parades més a Catalunya: el 16 d'abril a la sala Luz de Gas, de Barcelona, i el 17 d'octubre al Festival Internacional de Blues de Cerdanyola.
Un cantant anglès que va créixer a Ghana, que té arrels africanes i franceses i fa una música eminentment americana. Aquesta mescla defineix el segle XXI?
Sí, jo sóc una barreja de nacionalitats i espero que aquest sigui també l'esperit de la nostra època. N'estic molt orgullós, de les meves arrels i del meu país adoptiu, i estic convençut que aquesta diversitat de vivències i influències em dóna avantatge, ja que estic obert a diferents cultures i idees.
Quan i per què va decidir iniciar una carrera en solitari, després d'haver treballat amb grups com ara Bijoumiyo i Speedometer?
Vaig decidir començar com a solista el 2012 perquè volia expressar la meva creativitat sense objeccions externes. Mentre anava de gira amb Bijoumiyo, ja estava escrivint moltes cançons que no encaixaven en el funk improvisat d'estil lliure que fèiem amb el grup. Encara treballo amb membres de Bijoumiyo i continuo fent alguns concerts puntualment amb Speedometer, però ara vull dedicar-me plenament al meu projecte en solitari, perquè tot plegat surti tan bé com sigui possible.
‘Forever dreaming', sempre somiant... Tan positiu se sent al mig d'aquest món desastrós?
Sempre dic que necessitem dedicar temps als nostres somnis, perquè sense somnis no som res. Sento que necessitem somiar un futur millor, ara més que mai, si volem fer canvis en el món. Primer somiem i després ens posem en marxa per aconseguir que els nostres somnis es facin realitat.
‘Soul old school', ‘retro-funk'... Són etiquetes vàlides per definir la seva música? No sona tot massa a vell i a passat?
El meu so homenatja el soul de la vella escola, el funk i el jazz, però té també una sonoritat contemporània que vaig desenvolupant segons vaig creixent com a artista. Estic immers en un viatge i faig exactament allò que em fa sentir bé musicalment. Després de tot, sóc the lovechild of soul music i intento mantenir viva aquesta música, que no necessita canviar perquè ja és preciosa tal com és.
Em pot parlar dels músics de la seva banda? És fàcil trobar actualment bons músics a Anglaterra per tocar ‘soul' i ‘rhythm'n'blues' clàssic?
Sí, es poden trobar bons músics arreu d'Anglaterra, però, per ser honest, jo no estic fent la mateixa cosa antiga que fa tothom, com ho pots comprovar si escoltes bé la meva música. Crec que estic oferint un nou enfocament més fresc d'aquesta música amb tanta història, sense perdre en cap moment de vista la seva essència.
Les cançons de ‘Forever dreaming' estan coescrites amb Neil Cowlan i Thierry Los. Són dues peces clau del seu projecte?
De fet, només vaig compondre a mitges amb Neil Cowlan Where we need to be i la majoria de les altres cançons amb Thierry Los. Jo escric totes les lletres i ells ajuden a proporcionar la progressió musical de la cançó. M'encanta treballar amb altres músics en un nivell creatiu, perquè sempre aporten alguna cosa nova i faciliten que les teves idees puguin anar més lluny.
Per què va escollir la via del micromecenatge per finançar el disc? No creu en les discogràfiques tradicionals?
Bé, he hagut de fer-ho tot jo des del primer dia, així que, d'una manera natural, la idea del crowdfunding era perfecta per a mi. Actualment hi ha moltes maneres de realitzar un projecte, però la millor manera de fer-ho és donar l'oportunitat als fans que realment creuen en tu perquè t'ajudin a fer-ho realitat. Fent-ho d'aquesta manera aconsegueixes tenir també una idea real del que la teva música significa per a la gent, ja que estan disposats a finançar una cosa que ni tan sols han sentit. Això és autèntic amor!
Parlant de les seves influències musicals, quins cinc discos s'emportaria a una illa deserta? I en quin format: vinil, CD o MP3?
Per començar, hauran de ser discos de vinil. I aquests són els cinc discos, per ordre de preferència: Otis blues, d'Otis Redding; What's going on, de Marvin Gaye; Get lifted, de John Legend; Just as I am, de Bill Withers, i St. Elsewhere, de Gnarls Barkley.
No és una pèrdua de temps esforçar-se a fer gravacions analògiques en els temps digitals de Spotify i iTunes?
És una molt bona pregunta. Forever dreaming es va gravar i mesclar en analògic com jo volia fer-ho, perquè m'encanta el so analògic i volia experimentar amb ell. I estic content d'haver-ho fet, tant si la gent que l'escolta aprecia aquests detalls com si no l'importen en absolut. Però ho tornaré a fer? Haurem d'esperar per veure què passa.
Quina és la seva connexió artística amb la seva germana, Phreeda Sharp?
A la meva primera banda, anomenada Metis, també hi havia la meva germana Phreeda Sharp, i ara que hem agafat camins artístics separats, encara treballo amb ella darrere de l'escenari. Li dono un cop de mà en la direcció creativa i realitzo tots els seus videoclips. M'imagino que podríem tornar a treballar junts alguna vegada, compartint un projecte musical realment a mitges, però només el temps ho dirà.
El ‘soul' britànic guanyarà la carrera a l'americà aquest any?
No hi ha cap dubte sobre això! [riu] Endavant la carrera! Ara, seriosament, he de dir que per a mi la música no és cap carrera: és bàsicament una sensació de la qual tothom ha de poder gaudir sense importar d'on provenen els seus intèrprets.
Ara és encara molt jove, però es veu encara a l'escenari als 70 anys, com James Brown?
No, no ho crec. Crec que has de saber quan dir prou i deixar que els nois més joves preparin el seu propi terreny. Jo crec que faré més aviat com Bill Withers i pararé quan n'hagi tingut prou. Però segur que no m'avorriré: quan deixi la música, ja tinc previst dedicar-me a filmar amb la meva càmera a temps complet.
Maceo i Eli, al Black Music 2015
El Black Music Festival ha preparat, per a la seva catorzena edició, una intensa i extensa programació que inclourà una quarantena de concerts i altres activitats, entre el 27 de febrer i el 21 de març, que tindran lloc sobretot en diferents espais de Salt i Girona, però també a les localitats veïnes de Bescanó i Fornells de la Selva i, en els dies previs al festival, a Barcelona i Perpinyà, on s'han programat diversos concerts de presentació. Demà a la tarda, a la plaça de la República de la capital nord-catalana, hi actuaran Solà & Estella i Boppin' Shakers.
El Black Music Festival inclou aquest any diverses propostes internacionals, començant pel gran saxofonista nord-americà Maceo Parker, que va formar el seu caràcter d'autèntica bèstia escènica com a membre de la banda de James Brown. Maceo, que acaba de fer 71 anys i continua en plena forma, actuarà el 6 de març a l'Auditori de Girona amb la big band Girona Jazz Project, sota la direcció del prestigiós director d'orquestra, pianista i arranjador novaiorquès Michael Abene.
El 7 de març actuarà a La Mirona el grup californià de funk, hip-hop i soul The Coup, liderat pel carismàtic vocalista Boots Riley, que ha definit la seva proposta com “una combinació de The Clash i Sly & The Family Stone sense la cocaïna”, pel missatge combatiu i reivindicatiu de The Coup, sempre intentant conscienciar el públic sobre els drets socials i racials universals. Boots Riley és l'únic músic conegut que apareix als documents de Wikileaks i també és membre de Street Sweeper Social Club, al costat de Tom Morello (RATM).
Una altra aposta internacional del BMF és l'apassionat cantant nord-americà Eli Paperboy Reed, que el 14 de març actuarà a La Mirona amb el seu trio. Eli, un dels capdavanters de la revitalització del soul i el rhythm'n'blues amb més tradició, està celebrant el desè aniversari del seu poderós debut, Walkin' and talkin' and other smash hits!, acompanyat pels músics amb els quals va gravar les seves primeres cançons.
Un altre nom destacat del festival és el del camerunès Richard Bona, un dels millors baixistes del jazz contemporani, que actuarà el 21 de març a l'Auditori de Girona i prèviament també oferirà una master class especial a l'Espai Marfà.
