Crònica
El miratge dels virtuosos
En una escena de Whiplash, el professor Terence Fletcher –J.K.Simmons, guanyador de l'oscar al millor actor secundari– recorda que a l'època daurada del jazz, els mestres anaven fins al final per aconseguir ser els millors. La conversa reforça la idea que en l'art els bons són aquells que aconsegueixen ser virtuosos i ho saben demostrar. En els resultats dels Oscar sembla com si aquest pensament hagués contaminat els membres de l'Acadèmia de Hollywood. Les pel·lícules que han guanyat no són les millors, sinó les que fan evident que volen ser les millors.
Una lectura atenta de les nominacions donava la sensació que els films que es volien premiar eren aquells que podien explicar o demostrar alguna peculiar miratge del virtuosisme. Boyhood podia explicar que havia estat rodada al llarg de dotze anys de la vida del protagonista. El gran hotel Budapest podia lluir el seu virtuosisme escenogràfic i Birdman, la seva condició de pel·lícula rodada en un hipotètic pla-seqüència. Aquelles pel·lícules que mostraven la solidesa d'un relat clàssic sense grans exhibicions estaven condemnades a perdre, com ara Foxcatcher, El francotirador o El año más peligroso, que no va ser nominada.
Si ens centrem en els guanyadors dins el terreny interpretatiu, Eddie Reymadne podia transformar el seu cos sa i simular un cos malalt. J.K. Simmons posava en evidència que era el més dolent de tots els dolents possibles. En canvi, les actrius semblaven sortir d'aquesta lògica i tant a Julianne Moore com a Patricia Arquette només els ha calgut afirmar que eren bones per guanyar el seu Oscar. Fins i tot, en el capítol de millor pel·lícula de parla no anglesa, Ida proposava el joc virtuós de ser una ficció capaç de sintetitzar en menys d'hora i mitja els dos grans temes de la història europea del segle passat: l'Holocaust i el comunisme.
Al final, Birdman de González Iñárritu, ha estat la guanyadora dels Oscar perquè sintetitza a la perfecció tot el desig d'exhibir el virtuosisme i perquè ha sabut vendre millor que ningú els tòpics d'una pretesa qualitat. A nivell temàtic, Birdman juga amb una cosa que sempre agrada als acadèmics: l'autoreflexió sobre el propi ofici.
L'estructura de la pel·lícula no aporta res. Intenta seguir la molt imitada fórmula de 8 ½ de Fellini, en què un personatge en crisi creativa treu a la llum els seus fantasmes. La crisi creativa connecta, a més, amb la crisi d'un Hollywood que sembla condemnat a buscar el prestigi després d'uns quants anys en què els superherois han estat al centre del negoci. Iñárritu ho roda de forma enlluernadora, proposant una pel·lícula en continuïtat en què la càmera entra i surt d'un teatre de Broadway, mentre la imaginació del protagonista no para de volar. La pel·lícula ha estat rodada a partir de 16 plans-seqüència que simulen un sol pla, a partir d'un treball de lluïment del seu director de fotografia, que també ha guanyat l'Osca, com se suposava que passaria. Als acadèmics no els ha calgut qüestionar res sobre l'excés formal de la proposta, ni sobre com Iñárritu explora tots els tòpics de la professió. Era l'exercici de virtuosisme que feia falta a la indústria per poder demostrar que els seus superherois també poden aterrar al món més profà, convertir-se en possibles autors i demostrar que, malgrat tot, the show must go on...